LITERATURA
Cultura 10/12/2017

“La història té un component tràgic: sovint acaba fatal”

Valentí Puig publica el dietari ‘La bellesa del temps’, escrit entre el 1990 i el 1993

i
Jordi Nopca
3 min
“La història té un component tràgic: sovint acaba fatal”

Barcelona“Vivim una època tan tèrbola que només podem ser lleials al no-res”, escriu Valentí Puig en una de les entrades de La bellesa del temps, el dietari que Proa acaba de publicar i que recull els anys en què l’autor va viure a Londres, acompanyat de la seva dona, fent de corresponsal per al diari Abc. “ Rates al jardí [Edicions 62, 2011], que recollia l’any 1985, era un llibre una mica caòtic on explicava la voluntat de ser solter a la Mallorca d’aquell temps: portava una vida una mica desguitarrada, sortia cada nit”, recorda. Puig va passar de parlar de Dones que fumen -recull de contes publicat el 1983 a Quaderns Crema amb un títol que remet a la prostitució- a fer vida d’home amb parella estable: “Em vaig casar enamorat, no una sinó dues vegades, primer pel jutge, i més endavant per l’Església”. Aquells primers anys de matrimoni, instal·lat a Alaró, són l’eix de Dones que dormen, el dietari que condensa en 500 pàgines quatre anys de la vida de la parella, els que van del 1986 al 1990.

“Era un temps en què es podia viure de les crítiques literàries -admet-. Gràcies a l’aposta pels llibres d’ El País, el mercat de les ressenyes va quedar distorsionat en un sentit positiu i em va permetre viure apartat durant un temps”. Puig llegia per feina i per plaer. Escrivia per guanyar-se la vida, però també perquè volia. El 1985 va debutar com a poeta amb L’estiu madur (Quaderns Crema). El 1986, com a novel·lista amb Complot (Edicions 62). I el 1987 va guanyar el premi Ramon Llull amb Somni Delta (Planeta). “El que és important és escriure, no fer d’escriptor -assevera-. Quan acabo un llibre ja penso en el proper: no m’he concentrat mai en la promoció. Potser ha sigut un error d’estratègia, encara que no tàctic”.

Canvi de vida

El 1990 a Puig li va canviar la vida quan va llegir que el corresponsal de Londres de l’ Abc, diari on col·laborava, havia mort. “Vaig escriure ràpidament al director, Luis María Anson, per proposar-li de substituir-lo, i de seguida vaig rebre una resposta positiva -diu-. La corresponsalia a la capital britànica em va arribar en el moment oportú. Vivíem a Kensington, un barri meravellós, el diari pagava molt bé i la ciutat conservava una certa voluntat de pensar el món: era i és un lloc ple de think tanks i institucions d’anàlisi”.

Els anys anglesos de Puig el van esperonar a créixer com a periodista, però no van ser fructífers per a la seva literatura: “Eren anys en què tenia idees per escriure novel·les, però en canvi no tenia temps. Vaig acabar patint un atac d’ansietat abans d’acceptar que no podia amb tot”. A més d’escriure-hi centenars d’articles, a Londres l’escriptor mallorquí va continuar omplint llibretes amb anotacions diàries: “És un hàbit que vaig agafar fa molts anys, i encara el mantinc. M’hi poso cada matí, a primera hora”. La bellesa del temps està integrada per una selecció revisada i reescrita dels textos que va escriure a principis dels anys 90, que combinen apunts autobiogràfics amb reflexions polítiques, socials i literàries. “Eren uns anys d’un cert optimisme, perquè després de la desaparició del totalitarisme a Europa semblava que el món ho tenia fàcil -recorda-. La democràcia no és el paradís però ens dona la possibilitat de retirar la confiança a qui hem votat en les següents eleccions”. Francis Fukuyama havia escrit un assaig molt citat sobre el final de la història. “La història, però, no s’acaba mai -assegura Puig-. La història té un component tràgic: sovint acaba fatal”.

Valentí Puig ha publicat tres llibres a Proa aquest 2017. Al dietari cal afegir-hi la novel·la El bar de l’AVE i el llibre de poemes Oratges de la memòria. “La novel·la és una correntia d’aigua, el poema és un coàgul -sintetitza-. Quan escrius, el que té una explicació més racional és un assaig. La novel·la és una combinació de memòria i imaginació, demana molt d’esforç però a canvi aconsegueix fer aparèixer del no-res una sèrie de personatges”. En un dels nous poemes, Veí, hi escriu: “Tinc un veí fatxenda que confon valor amb prepotència: / per això és feliç. Caça amb fusell telescòpic, assaja el golf / per vídeo i practica la penetració anal amb coixí inflable”.

stats