La història de la salsa en 10 cançons de Rubén Blades

BarcelonaUn dels fenòmens culturals més rellevants del segle XX va ser l’adaptació a l’entorn urbà de les músiques populars nascudes en l’àmbit rural. En són dos exemples l’evolució del blues i l’eclosió d’allò que anomenem salsa i que no és sinó una etiqueta que aixopluga una riquíssima varietat de ritmes afrollatins. En aquest sentit, l’aportació del panameny Rubén Blades, que acaba de fer 69 anys, ha sigut fonamental per construir el relat musical de la salsa, adaptant-lo a les realitats del seu present en cròniques sobre la vida de la comunitat llatina, la dignitat de les classes subalternes, la lluita contra les dictadures i els crims d’estat i la necessitat de trobar una identitat americana seguint els passos de Simón Bolívar i Eduardo Galeano.

Blades actua dimecres al Poble Espanyol de Barcelona amb l’orquestra de Roberto Delgado, en una gira titulada Caminando, adiós y gracias, el seu comiat de la salsa en directe. “Però no m’acomiado de la música”, advertia divendres en una roda de premsa a Madrid. De fet, acaba de publicar un disc, Salsa big band, i no descarta més projectes. Tanmateix, Blades, que va ser ministre de Turisme de Panamà (2004-2009), té en ment un objectiu: presentar-se a les eleccions presidencials el 2019. “Tot dependrà de si puc oferir un projecte que tingui sentit i de les limitacions que té presentar-se com a independent”, diu. No és fàcil resumir la carrera de l’autor de Pedro Navaja en un grapat de cançons, però així i tot es pot explicar una part destacada de la història de la salsa amb una desena de temes d’un dels més grans compositors dels últims quaranta anys.

‘Pablo Pueblo’

Una música que canta als que sempre reben les garrotades

Al primer disc amb Willie Colón, ¡Metiendo mano! (1977), hi ha la cançó que fixa una de les temàtiques en què Blades ha destacat: la dignificació de les classes populars i la denúncia de la desigualtat social. Aquí ho explica a través de la lluita per tirar endavant de Pablo Pueblo, “ hijo del grito y la calle / de la pena y el quebranto ”. Pablo Pueblo, com La maleta (al mateix disc) i Juan Albañil (de Tite Curet Alonso, un dels grans compositors de la música llatina, i cantada per Cheo Feliciano), és un bon exemple de la capacitat de la salsa per impulsar cròniques socials. En el cas de La maleta i Juan Albañil, sobre la vida dels migrants a la gran ciutat.

Molts anys després, Pablo Pueblo va estar en el centre d’una polèmica amb el president veneçolà Nicolás Maduro, que va referir-se a Blades com a “Pablo Rico” arran de les crítiques rebudes contra la seva política. Blades, alineat amb la manera de fer de l’uruguaià José Mújica, sempre havia defensat la legitimitat d’Hugo Chávez davant els que el demonitzaven, però qüestiona la gestió de Maduro. El cantautor cubà Silvio Rodríguez va sumar-se a la discussió fent costat al president veneçolà, en un interessant debat que Blades mai ha defugit, com es pot comprovar a la seva web.

‘Plástico’

Contra les aparences i a favor d’una Amèrica Llatina unida

La societat amb Willie Colón va deixar una obra mestra, l’àlbum Siembra (1978), que s’obria amb Plástico. Amb una poètica precisa, Blades retrata primer el racisme i el classisme d’una ciutat de plàstic “ donde en vez de un sol amanece un dólar ” i el perill de deixar-se enlluernar per les aparences, i acaba fent una crida a una Amèrica Llatina unida, “ la que Bolívar soñó ”, i a l’orgull de ser llatí. I tot lligant salsa, funk i disco. Sempre és millor una revolució que es pot ballar. L’esperança d’aquest final contrasta amb la tristesa de Buscando América, un tema del 1984 que expressa la pena i la ràbia davant una realitat trinxada pels interessos imperialistes: “Viviendo dictaduras, te busco y no te encuentro, / tu torturado cuerpo, no saben donde está ”.

‘Pedro Navaja’

La crònica urbana com a gènere que es balla a ritme de salsa

Blades sempre ha sigut un mestre creant personatges, però no tothom ho tenia tan clar al principi. “Van dir-me que aquesta cançó no tindria èxit, a la companyia el nom de la qual no diré...”, explicava en el directe Rubén Blades y Son del Solar… Live (1990) abans de presentar Pedro Navaja. La companyia era Fania, la discogràfica on va treballar fins que va decidir que ja n’estava tip, de la creativitat financera de Jerry Masucci. Pedro Navaja -i la seqüela Sorpresas, inclosa al disc Escenas (1985)-és una crònica inspirada en el Mackie Messer (Mack the Knife) de Bertolt Brecht que s’inscriu en la tradició popular dels trobadors i les murder ballads i que connecta amb altres grans peces com Cipriano Armenteros, una llegenda que Blades va adaptar perquè la cantés Ismael Miranda el 1975.

‘El cantante’

Un regal immillorable per a Héctor Lavoe

Encara que no hagués cantat mai, Rubén Blades ja tindria un lloc d’honor en la història de la música gràcies a la composició d’ El cantante, una cançó que aplega tres gegants: Blades, Willie Colón i Héctor Lavoe. La salsa és el que és, també, per la conjunció de grans compositors, grans arranjadors i extraordinaris intèrprets. Aquest tema, possiblement un dels millors de tot el segle XX, és el regal que el panameny va fer al vocalista de Puerto Rico.

‘Tiburón’

Denunciar l’intervencionisme dels Estats Units sense deixar de ballar

El batec afrocubà condueix aquesta peça que Blades i Colón van incloure a Canciones del solar de los aburridos (1981) i on el tauró és la política intervencionista dels Estats Units a l’Amèrica Llatina. Blades era ben transparent en la metàfora i ja directament explícit en el montuno final: “ Si lo ven que viene, palo al Tiburón / Pa’ que no se coma a nuestra hermana El Salvador ”.

‘Desapariciones’

La dictadura explicada per les famílies de les víctimes

Buscando América (1984) va ser un disc valent que denunciava obertament les dictadures, especialment en cançons com El Padre Antonio y el monaguillo Andrés, sobre l’assassinat de l’arquebisbe Óscar Romero a mans dels esquadrons de la mort salvadorencs contraris al missatge de la teologia de l’alliberament, i Desapariciones. En aquesta última, amarada del caminar del reggae, perquè Blades sempre ha incorporat altres llenguatges a la salsa, relata l’angoixa de les famílies dels desapareguts. La clau és el punt de vista, que podria ser el de les Madres de Plaza de Mayo: “ ¿Y cuándo vuelve el desaparecido? / Cada vez que los trae el pensamiento ”. Contra l’oblit, justícia.

‘Decisiones’

Humor i sensibilitat en el retrat del costumisme

Blades té una habilitat especial per ser profund, poètic i humorístic quan tracta el costumisme. Això és el que va fer a Decisiones, una cançó en tres parts sobre embarassos no previstos, infidelitats i alcoholisme cantada des de l’empatia amb el dia a dia i amb una explícita crítica al masclisme.

‘Muévete’

Un cant internacionalista a partir d’una cançó de Los Van Van

Al disc Escenas (1985), Blades va donar molt protagonisme als sintetitzadors. Era la salsa imbuïda de l’esperit estètic de l’època. També va fer una altra cosa, d’altra banda molt habitual en les músiques populars: agafar un tema aliè, en aquest cas Anda, ven y muévete, dels cubans Los Van Van, i construir-ne una versió amb la lletra canviada. El panameny la va convertir en un cant internacionalista, també contra l’apartheid sud-africà, que convidava a ballar i a actuar per canviar el futur.

‘Camaleón’

La veu al servei d’una imparable màquina de ritme

La salsa és ritme i grans cantants. I Blades, a més d’un gran compositor, és un magnífic vocalista, en la línia de Cheo Feliciano i Ismael Rivera, com demostra en aquesta cançó inclosa al disc Caminando (1991). És un número de salsa clàssica, amb jocs rítmics irresistibles i una lletra que va ser interpretada com un atac a Willie Colón (amb qui havia partit peres al marxar de Fania), tot i que Blades ho va desmentir. De les disputes i rivalitats no se’n salva cap gènere musical.

‘Amor y control’

El cantant sentimental que lloa la força de la família

Amor y control, del disc homònim del 1992, comença com una curiosa barreja de bolero i salsa romàntica que podria acollir una lletra d’amor o desamor de parella, però Blades fa servir la bastida musical per reflexionar sobre la necessitat de la família com a estructura de suport. La va compondre després que diagnostiquessin un càncer a la seva mare, i ell mateix així ho explica a la cançó, narrada des d’un hospital.