LITERATURA

Una història de superació al Pallars durant la Guerra Civil

Josep de Moner es posa en la pell d’una nena als anys 30 i 40 a ‘Maria, guerra i pau’

“Els records del passat no són records dels fets, sinó records de la imaginació dels fets, deia Philip Roth -recorda Josep de Moner-. Si ell parla de com la seva experiència col·lectiva com a jueu influeix i incideix en els personatges dels seus llibres, a mi em deu passar el mateix amb el fet de ser pallarès”. Després de dedicar la seva vida laboral al periodisme -primer al Diario de Barcelona i més endavant al Periódico de Catalunya - i finalment a la publicitat, Josep de Moner es va matricular a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. El resultat va ser El mirall del Ventolau (Pagès, 2015), una novel·la ambientada a cavall de Barcelona i el Pallars.

Amb Maria, guerra i pau (Gregal, 2018) ha fet un triple salt mortal i se n’ha sortit: viatja fins al minúscul poble d’Estaron, al Pallars Sobirà, per posar-se en la pell d’una nena de nou anys. L’acció arrenca l’any que esclata la Guerra Civil Espanyola, onze anys abans que l’autor nasqués. “Volia homenatjar una persona pròxima que admirava i que té algun punt en comú amb la protagonista -explica-. La Maria perd el pare a la guerra i ha de créixer lluny de les seves germanes i de la mare. El 1938 comença la seva segona vida a Olp”.

Per a l’autor, la protagonista del llibre “es mostra a si mateixa amb ulls de nena, valenta, amb esperit de superació”. I afegeix: “Com diria més endavant Leonard Cohen, sempre veu una escletxa per on passa la llum i sap que la felicitat, com el vent, no es pot agafar amb les mans”. En aquesta nova realitat, en ple conflicte bèl·lic, la Maria combina les feines del camp amb l’observació dels soldats i les converses amb vilatans. “La casa on viu queda al davant de la plaça del poble, i des d’allà pot veure com cada dia arriba el general Sagardía, que durant anys va ser conegut com el botxí del Pallars perquè, per índex d’habitants, va ser un dels llocs de tot el país on hi va haver més morts”, recorda. La família de l’autor era d’Olp i havia pogut comprovar en primera persona el tarannà del general: “Una de les històries que m’havien explicat a casa és que Sagardía feia que algú tastés l’aigua que anava a beure per por que l’hi haguessin enverinat”.

Maria, guerra i pau segueix la peripècia vivencial de la protagonista: l’esforç per tirar endavant, els desenganys i la història d’amor amb el Quim. Ho fa en una llengua infiltrada d’expressions en pallarès que, en comptes de dificultar-ne la lectura, la converteixen en una experiència enriquidora. “Des que Maria Barbal va publicar Pedra de tartera el 1985 s’ha fet un salt qualitatiu en l’ús literari del pallarès, cosa que no ha passat en la llengua oral, que es parla cada vegada menys”, reconeix. Un dels herois que apareix a la novel·la de Josep de Moner és Hug Roger, capità general de l’exèrcit del Principat de Catalunya durant la guerra civil que va arrencar el 1462 i va durar tota una dècada.

“Des del 2007 munto una obra de teatre durant les festes del setge d’Olp -diu l’autor-. En l’edició de l’any passat, Hug Roger s’hi apareixia per demanar als estudiants que votessin sí al referèndum. Enguany farem un paral·lelisme entre ell i Carles Puigdemont. Hug Roger va ser un gran lluitador per la llibertat”. Durant els anys franquistes, però, va ser demonitzat, perquè s’havia negat a obeir les ordres del rei Ferran. “ El mayor delito que se puede cometer en un estado -diu una mestra- es el de negarse a obedecer las órdenes del propio rey, impuesto por voluntad di vina ”.

Més continguts de