Manoel de Oliveira, un home discret i genial

Productor i director"D’Espanya, ni bon vent ni bon casament”, deia provocador a la taula del dinar al rodatge de El extraño caso de Angélica, un dels seus últims llargmetratges. Volia comprovar fins a quin punt reaccionàvem els que veníem de l’altre costat de la Península; aquests germans enganxats per l’esquena que miraven cadascun a un costat diferent del mar i que semblen obligats a estar junts.

D’Espanya el que més li interessava era Cervantes, a qui volia fer seure en un banc al parc amb Camilo Castelo Branco perquè tots dos parlessin de dones. Un projecte realitzat a O velho do Restelo, el seu últim curt. Cristià perquè estava enamorat d’una civilització i no pas per fanatisme, la seva debilitat després del cinema era l’ideal de bellesa femenina: un fosc objecte de desig. La seva musa: Leonor Silveira.

Treballar amb Manoel de Oliveira era sempre una sorpresa. Era com acaronar un gat amb un ull de cada color que, quan t’havies adonat del detall, fugia. He pogut participar en dues de les seves últimes pel·lícules i puc assegurar que, tenint-ho tot molt ben preparat, sempre hi afegia alguna cosa inesperada que trobava pel camí: un objecte, un nou diàleg, una nova situació. Es això el que el mantenia viu: la il·lusió de crear. El no parar.

Prenia una copa al dia de vi negre. Cafè, el just i molt curt. Tenia tota una teoria sobre això. Veia poc cinema. L’horroritzaven els efectes digitals. De Buñuel deia que era un mestre del suggeriment i tenia tots els respectes per França. Manoel de Oliveira serà sempre Don Manoel, el gran cineasta portuguès. Aquell amb una obra extensa. Si Vivaldi va compondre més de 23 concerts per a viola de gamba, Oliveira va compondre una seixantena de pel·lícules entre petites i grans. Era l’home tossut que sabia que una filmografia era fruit de la resistència, de la constància. I que són millors les petites flors salvatges que les que estan ordenades als jardins per la brigada de l’ajuntament.

Inventor des de la precarietat, podia explicar molt amb pocs elements visuals. Amor de perdição n’és un bon exemple. Es va anticipar fins i tot a Pasolini amb Acto de Primavera, un modern acte sacramental. El seu univers escenogràfic, ple de petits detalls significants, es va descobrint a mesura que es revisa la seva obra. I el fan passar a la divisió dels grans.

Ara podrà viatjar cap al mateix cel que Lumière, Méliès i Max Linder. Per trobar-se amb ells i donar-los les gràcies. Però no hi ha dubte que -de tant en tant- baixarà a visitar altres mons menys sobrevalorats i, igual que Simó del desert, participarà en alguna festa amb una copa de vi negre i cafè curt.

El cinema portuguès ha perdut el pare però no ha quedat orfe, ni malgrat la crisi. Per sort hi ha fills amb personalitat: Pedro Costa, João Pedro Rodrigues, Miguel Gomes, João Canijo, Teresa Villaverde, João Botelho… I d’altres que comprenen que el cinema és un art.