CRÍTICA MUSICAL

Un homenatge sense prejudicis al pop català dels anys 60

Resseguir un rastre de nostàlgia, recuperar el llegat del pop i de la cançó melòdica i oferir-ne una versió amb admiració, humor i una mica de transgressió estètica

Resseguir un rastre de nostàlgia, recuperar el llegat del pop català i de la cançó melòdica dels anys 60 i oferir-ne una versió amb admiració, humor i una mica de transgressió estètica. Això és el que Pau Guillamet (Guillamino) i Oriol de Balanzó han fet en el projecte -i disc- col·lectiu 'La pols i l’era ', que dimecres es va estrenar a la sala 2 de L’Auditori amb una posada en escena teatral: una meitat de l’escenari estava ocupada per la banda, solvent motor instrumental de l’experiment; i l’altra, per dos sofàs i una barra de bar al voltant de la qual hi havia tots els cantants que hi participaven. Era ben bé com els convidats a un guateque que esperaven que algú els tragués a ballar.

Guillamet i De Balanzó, músics i mestres de cerimònies, van conduir una nit amb el relat musical ben definit -un pop d’alè jazzístic i a estones d’un funk ben trobat-, i cada convidat va cantar el mateix que en el disc, però amb divertides sortides de guió, com quan Núria Feliu no va poder estar-se de dir que Òscar Dalmau té "una veuassa". "Si tot ho té igual...", va deixar anar Feliu amb un sospir en acabar el duet 'Le llamaban el Fiera ', un dels moments més calents de la vetllada gràcies a una química sexual indescriptible.

En general, cada cantant va saber transmetre el seu caràcter a la peça, especialment Joan Pons (El Petit de Cal Eril), però sens dubte el millor va ser el duet d’Ernest Crusats (La Iaia) i una magnífica Lita Torelló a 'El món s’acaba aquesta tarda ', i el joc de hip-hop i jazz entre el raper El Gordo del Puru i Dalmau amb el llegendari Francesc Burrull al piano. L’ovació que va rebre Burrull va justificar un homenatge a tota aquella gent que durant el franquisme va entendre que divertir-se i ballar també era una forma de resistència.

Més continguts de