Patrícia Gabancho, una periodista que pensava

El seu catalanisme era cultural -literari, historiogràfic- i barceloní, capitalí

Havia portat amb discreció el càncer: volia seguir fent la vida normal, sobretot escrivint. A la Pat li quedaran massa llibres per fer. I a mi i a molts, massa coses per dir-li. Era un torrent d’idees i d’acció: compromesa, entusiasta, positiva, polemista, pencaire. Una gran periodista -encara recordo les seves cròniques a la contra del Diari de Barcelona - i una assagista perspicaç i versàtil -política, urbanisme, història, feminisme-. A l’engegar l’ARA s’hi va sumar com a col·laboradora. Eren els anys de l’esclat del Procés. Després la relació es va refredar però mai va deixar d’escriure-hi, especialment de cultura, de llibres. Arribada de l’Argentina el 1974 amb 22 anys, va aterrar en l’independentisme d’esquerres, després es va fer un lloc en el maragallisme, per tornar els darrers anys al punt de partida. El seu catalanisme era cultural -literari, historiogràfic- i barceloní, capitalí. Darrerament havia fet de l’Ateneu Barcelonès la seva segona casa. Des de les Corts, on vivia, hi anava caminant. Caminava molt i mentre caminava, pensava. I tots els qui pensàvem que teníem Patrícia per anys, avui estem colpits.

Més continguts de