ART

La il·lustradora que no volia perdre les trenes

Una exposició al Palau Robert repassa 50 anys de trajectòria de la dibuixant Carme Solé Vendrell

“Vaig néixer al barri d’Horta de Barcelona el 1944. Vaig perdre la mare als nou anys i part de la meva infantesa va quedar en algun racó. Buscava espais de soledat, em pessigava les mans. Ulls closos, «Somio», em deia, i «Quan obri els ulls la mare encara hi serà». Mai més mare?”. Amb aquesta reflexió comença l’exposició Per què? Carme Solé Vendrell, que es pot veure al Palau Robert fins al 24 de setembre i on la il·lustradora repassa 50 anys de trajectòria. Solé recorre les diferents sales del Palau Robert, on hi ha bocinets de la seva vida, explicant amb passió com és el seu ofici. Cada conte il·lustrat té una història al darrere, un encontre, una reivindicació o algun record de l’artista, que ha sigut reconeguda amb el Premio Nacional d’il·lustració el 1979 i el 2013, el Premi Nacional de còmic el 2012 i la Creu de Sant Jordi el 2006. “A l’exposició es pot veure que soc una persona inquieta, que no m’aturo”, diu Solé.

Cert. Solé ha il·lustrat més de 800 contes, molts dels quals es poden veure a l’exposició, i continua tenint nous projectes. Recorda que un dels seus primers dibuixos va ser a l’escola, sobre una pissarra de quadrícules. “Era una taula amb dues persones assegudes”, diu. Però de petita tenia més vocació d’actriu que no pas de dibuixant. “Vaig començar a dibuixar perquè la meva mare em deia que li agradava que dibuixés. Si la meva mare no s’hagués mort, haria fet teatre”, explica. Amb el temps, Solé va descobrir que a través de les il·lustracions podia expressar moltes coses. “M’agraden els infants, els llibres, i m’agrada dibuixar, i el teatre sempre és present a les meves il·lustracions”, afirma.

L’admiració de García Márquez

Amb els seus dibuixos Solé, que va tenir com a primer client el propietari d’una peculiar botiga de mobles de la Gran Via, ha acompanyat els contes de Pere Calders, Miquel Martí i Pol, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu i Gabriel García Márquez. “Al principi els meus dibuixos eren molt més dolços i es van anar estripant, sempre he buscat la llibertat”, assegura.

Les creacions de Solé van despertar l’admiració de Gabriel García Márquez , amb qui la il·lustradora va començar a col·laborar el 1992 amb el conte La luz es como el agua (Grimm Press). “ Escrito para que Carme lo hiciera ver ”, va escriure l’autor de Cien años de soledad. “Hi ha moltes paraules i moltes imatges en la prosa de Gabriel García Márquez i jo vaig optar per il·lustrar el que ell no deia”, diu la il·lustradora. Després vindrien moltes més col·laboracions. “García Márquez no donava permís a ningú per fer il·lustracions de les seves obres, però Carme Balcells [l’agent literària de l’escriptor colombià] li va fer arribar els meus dibuixos i vaig acabar fent totes les cobertes dels seus llibres a Colòmbia”, explica Solé.

“He anat canviant de tècniques segons el text perquè és la veu de l’autor la que mana”, diu Solé. Hi hagut, però, punts d’inflexió, com quan va anar a la desapareguda Escola Arrel i un infant li va dir que tots els dibuixos li semblaven iguals: “A partir d’aquí m’he inspirat en persones reals que conec i admiro”. Ella mateixa, els seus avis i la seva tieta apareixen en algunes de les il·lustracions. Hi ha models que ha conegut en els seus viatges o que ha vist al teatre, com l’Emma Vilarasau de L’héroe de Rusiñol. Un dels llibres que més li ha costat fer a Solé és Jo les volia (Destino, 1984), sobre les trenes que li van tallar en contra de la seva voluntat. “Són els records de la meva infantesa”, diu la dibuixant. La Lluna d’en Joan (Blackie, 1982), que també està molt connectat amb la pèrdua de la mare, és una de les seves obres més reeditades, i el pare del protagonista emmalalteix. “Ell pot salvar el pare, cosa que jo no vaig poder fer”, diu Solé.

Recorrent l’exposició es pot conèixer el procés creatiu de l’autora, però també el seu esperit reivindicatiu. Ha treballat tant pel reconeixement del català i pel dret a l’educació com per la visibilitat i el reconeixement de la seva professió. Ha anat a la Fira de Bolonya, la més important del món en l’àmbit de la literatura infantil i juvenil, durant trenta anys. Va ser a la ciutat italiana on va fer els primers contactes per publicar a l’estranger: el 1979 va il·lustrar Un ós nuvolós,amb textos de Leslie Williams per a l’editorial Blackie. Amb aquesta editorial també va publicar el 1981 el seu primer llibre com a autora del text i les il·lustracions, El nen del paraigua. “No soc escriptora, però quan tinc una cosa a dir la puc dir”, assegura. Solé ha publicat al Regne Unit, França, Itàlia, Alemanya, els Estats Units, el Canadà, Noruega, Holanda, Dinamarca, el Brasil, Taiwan, el Japó i Corea, entre altres països.

La part més reivindicativa

La il·lustradora exposa eines de treball i objectes personals com una estampa de la seva comunió: “L’he col·locat perquè està en català -cosa insòlita en aquella època- i perquè hi ha una il·lustració sense la firma de l’autor. Les coses han canviat molt”. Entre els 125 dibuixos que hi ha exposats, també destaquen els d’ Els nens del mar (Syros Alternative, 1991), amb text de Jaume Escala i que és una clara denúncia a la situació en què viuen els infants marginats de les grans ciutats i que mai no llegiran cap conte.

La part més reivindicativa de l’autora és sobretot present en l’última part de l’exposició, on s’explica la idea de la campanya Why ?, que va sorgir el 2014 després d’una exposició de pintures a Ripoll en què es representaven nens amb el nom de 25 guerres. Des d’aleshores Solé, amb la col·laboració d’Escala, ha penjat llençols amb els rostres dels nens en balcons particulars de diferents poblacions. Pablo Rojas va fer un documental sobre el projecte que també es pot veure al Palau Robert. “Quan va veure els llençols, Rojas es va pensar que l’autor era un grafiter jove i estranger”, diu Solé somrient. En realitat, és una entusiasta il·lustradora amb 50 anys d’experiència i ganes de fer encara moltes coses.

Més continguts de