TEATRE

La immensa ira d’Emma Vilarasau

Un espai escènic captivador embolcalla el muntatge

‘Medea’ TEATRE LLIURE

11 D’ABRIL

“Mort al dictador Creont / Mort a la puta Creusa”. Dues pintades sobre una paret han determinat l’expulsió de Medea i dels seus dos fills de Corint. Dos grafitis que es projecten en una enorme pantalla i que potser podríem trobar, amb uns altres protagonistes, en un carrer de Barcelona i que, indefectiblement, portarien a una imputació per delicte d’odi si no a un procés per rebel·lió. L’estrangera Medea ha soscavat el poder del dictador en assabentar-se que el seu marit, Jasó, la traeix per casar-se amb la filla del rei, trencant així el jurament d’amor que s’havien professat i pel qual ella havia sacrificat el pare i el germà fins a tenyir-se les mans de sang. “Cap amunt ja flueixen les aigües dels sacres rius; la justícia i tot, jeu per terra... S’ha perdut el respecte pels juraments, el pudor [l’honor a l’antiga Grècia] ja no és amo de l’Hèl·lade i ha volat cap al cel”, va escriure Eurípides en un context polític de preguerra. Una frase que corresponia al Cor (aquí absent) i que el director Lluís Pasqual així mateix ressenya amb una projecció.

Són dos moments per connectar el món grec amb el nostre, en una dramatúrgia sintètica construïda al voltant d’aquestes idees i tot remarcant que Medea és dona i estrangera en una cort que la tracta de bruixa i d’assassina. Medea està sola i ferida, i això desencadena un imparable remolí d’ira en el qual posa la identitat de dona per davant del rol de mare.

Sobre un immens i impressionant espai escènic rectangular (d’Alejandro Andújar) que es tanca amb una pantalla que ja voldrien els cinemes de la ciutat, un seguit de magnífiques projeccions (de Carles Tamayo) i un tractament estètic modern i captivador, la versió d’Alberto Conejero i Lluís Pasqual -que em sembla més pròxima a la radicalitat de la de Sèneca que a la d’Eurípides- circula per l’angoixant camí de la tragèdia inevitable al bell mig d’un espai sonor inquietant (de Roc Mateu).

I en aquest espai imaginari hi deixa anar una Emma Vilarasau salvatge, posseïda, que declama un terrible crit de dolor i d’impotència que mantindrà durant l’hora de funció. Immensa Vilarasau en un paper que escau d’allò mes a les seves virtuts artístiques i a la qual donen la rèplica el sempre segur Andreu Benito i un sorprenent Roger Coma.

Només una petita observació: els peus dels cadàvers dels nens poden distreure l’atenció.

Més continguts de