“Amb la maduresa pots entendre què té de bo i de dolent la vanitat”

Vol ser el primer disc d’una trilogia. Poetic logbook, el nou treball de Joan Valent (Algaida, 1964), que ha tret fa poc al mercat el prestigiós segell Deutsche Grammophon, té els sons dels viatges, més emocionals que físics. Després de vuit anys del seu últim disc però amb una quinzena de bandes sonores per al cinema d’Agustí Villaronga, Álex de la Iglesia, Antonio Chavarrías i Alejandro González Iñárritu, entre d’altres-que s’afegeixen a la vintena de pel·lícules en la música de les quals havia treballat anteriorment-, el compositor assegura que necessitava aparcar per un temps aquesta feina per dedicar-se a aprofundir en el llenguatge propi.

Posa música a Ponç Pons, Cesare Pavese, Pedro Salinas, Dylan Thomas i Robert Graves en set temes que canta la soprano Maia Planas. Quin pes té la poesia en la seva vida?

La poesia és l’expressió més elevada de la intel·ligència humana. Sempre va més enllà, ens fa veure allò que sentim i que no sempre sabem expressar. Ningú millor que un poeta pot definir el que és la vida, la mort, l’amor... I en aquests poetes que jo admir hi he trobat les paraules que responen a unes vivències personals d’aquests anys en què he treballat el nou disc: el retorn a viure la balearitat em fa veure’m reflectit en Ponç Pons, l’amor en tota la seva intensitat expressat per Salinas, la mort del pare relatada per Dylan Thomas i el “verrà la morte e avrà i tuoi occhi ” de Pavese. La imatgeria d’una persona és abstracta i els poetes ens mostren el camí per posar-hi ordre.

I cinc temes instrumentals, cadascun ancorat en un punt de costa, un punt marítim. Aquest viatge musical comença a punta Campanella, que ens remet a Ulisses. ¿Fins a quin punt influeix en la seva música el retorn a Mallorca?

No m’agradaria que influís en la meva obra. Després d’estar 30 anys pel món, viure a Mallorca em proporciona benestar emocional i vital. Som molt feliç d’aixecar-me al matí i veure la vinya. Això potser m’influeix. De tota manera, si em deman què té més influència en la meva música, el que visc ara o el que ha estat tot el meu passat, no en tenc cap dubte. Més que no el present, té més pes la motxilla que dus al darrere.

Han passat vuit anys des que va publicar el darrer disc, Kaiassa. Han sigut vuit anys de bandes sonores. Afronta de manera diferent la feina per al cinema i un treball personal com aquest Poetic logbook?

A la sortida de Kaiassa, el 2011, li va agafar la crisi de ple. Però el cinema em va acollir molt bé: a Mèxic, als Estats Units, a Espanya, Álex de la Iglesia, Agustí Villaronga... No m’aturava. Arribes a fer tanta feina i tan ràpid que no tens temps d’aprofundir en el llenguatge musical. Jo no som pròpiament un compositor de cinema. Si em venen a cercar per fer una banda sonora, és pel meu llenguatge musical, així que l’he de treballar. I per això vaig decidir aturar-me per investigar i cercar recursos de composició que m’enriqueixin. Després de dedicar dos anys a Poetic logbook, que ara ja camina, estic treballant la banda sonora de 30 monedas, la sèrie d’Álex de la Iglesia per a HBO.

Per quins motius el seu àmbit gairebé exclusiu és el de la música clàssica?

En l’espai de la música clàssica és on em sent més petit, per això és on m’agrada ser. És en la clàssica on em sent més vulnerable. El meu respecte vers l’entorn clàssic és enorme. I perquè m’hi sent petit, és on puc créixer.

Què creu que hi aporta o què ho voldria aportar?

No, no, no hi vull aportar res. Mirau, una de les llibertats més grans que es pot conquerir quan s’arriba a una certa maduresa és entendre les coses bones i les coses dolentes que hi ha en la vanitat. I què té de bo i de dolent la mediocritat. No voler ni pretendre ser res més del que ets. Saber allà on arribes i, si ho saps, només fer una passa més, es converteix en tot un èxit. Jo no som cap geni. El meu llegat musical pot estar lligat a la meva geografia, a la bellesa, a una proposta especial, però no estic inventant cap llenguatge. El gran èxit és gaudir treballant la música i poder viure d’això. A Poetic logbook hi ha més maduresa i molta honestedat. Abans, fa anys, sempre volia demostrar alguna cosa, em demanava què podia fer perquè anàs bé, perquè agradàs. Ara, en certa mesura, això m’és bastant igual. Poetic logbook és una manera de dir “això som jo”, i no pretenc res més.

Què li donen les eines digitals en la seva feina?

Si tornam a les bandes sonores per al cinema, és una música programada per a una sèrie d’escenes en què les eines digitals et fan un gran servei. És com anar amb un cotxe a tota velocitat per una ciutat: tries trompetes, tens trompetes; vols violoncels i en tens; en un moment tens l’orquestra muntada i allò sona. Escriure una ària per a soprano i orquestra amb un poema de Dylan Thomas és com anar a peu per una ciutat, tot i que facis el mateix recorregut. No tens cap eina a les mans, només el piano i les teves limitacions.