Abanda de ser un dels filòsofs més importants de Grècia -l'ombra del seu pensament arriba fins als nostres dies-, Aristòtil (Estagira, 384 aC - Eubea, 322 aC) també va ser un legislador de primera: a la Poètica es va proposar dictar les normes de l'art amb un estil "tècnic, abstracte, objectiu, estrictament racional", segons l'hel·lenista Josep Farran i Mayoral; a la Constitució d'Atenes , després de passar revista al règim atenenc des de la restauració de la democràcia, es dedica a l'anàlisi de les grans institucions gregues, minuciosa i d'una fredor propera als congeladors industrials.
No costa gaire imaginar Aristòtil meditant les normes fonamentals per identificar la tragèdia i l'epopeia. Perduda la part dedicada a la comèdia, l'expressió de l'Estagirita se'ns fa necessàriament severa, amb els ulls entelats mentre defineix l'anagnòrisi o reconeixença, amb una mà clavada a la barba esponerosa: "La reconeixença, com el seu nom indica, és un canvi d'ignorància a coneixença, ja sigui per a l'amistat ja per a l'odi, entre els personatges destinats a la felicitat o l'infortuni". La precisió d'Aristòtil, gran inventor de termes tècnics (vint-i-quatre segles abans dels formalistes i estructuralistes), viatja aferrada al talent, un talent que després de ser tan ben legislat no podria fer altra cosa que multiplicar-se sense parar, una mica com una reacció nuclear d'urani-235.
