La literatura que es menja l'emoció
La tremenda narrativitat de l'adaptació teatral de la novel·la 'El nedador del mar secret' és un llast
El nedador del mar secret
TNC. Fins al 19 de desembre
Té raó el dramaturg i director d’El nedador del mar secret, Jumon Erra, quan diu que la mort perinatal és un tabú a la nostra societat i també que les aproximacions al drama i al dolor d’aquesta pèrdua (Llibert, de Gemma Brió, i Una gossa en un descampat, de Clàudia Cedó) han estat protagonitzades per les dones: l’home és, en aquestes qüestions, un personatge secundari. El nedador... vol omplir aquest buit amb el relat biogràfic de William Kotzwinkle (Navona), que va bolcar sobre el paper la seva pròpia experiència.
No coneixia el relat, però la meva amiga Gemma m’ha dit que és profundament emocionant. Emocions que en la proposta escènica queden apaivagades, si no desaparegudes, per la tremenda narrativitat de l’adaptació, que s’imposa sobre la reconstrucció dels fets, per la dicotomia entre la neutralitat anímica dels narradors i la continguda efusió sentimental dels protagonistes en una posada en escena que fuig de qualsevol sentimentalisme i cau en una estranya i incomprensible fredor. I això malgrat un espai escènic conceptual molt atractiu i funcional, una harmoniosa banda sonora interpretada en directe a piano que acompanya gran part de la narració i l’esplèndid disseny de llums, que, en conjunt, donen una textura poètica al muntatge.
A la primera escena ens donen la benvinguda a un tanatori i a la cerimònia de comiat. Tot seguit ens transporten a la cabana al mig del bosc on la Diane acaba de trencar aigües. Del tanatori ja no en sabrem res més, ni tan sols al final. El Laski, el marit, és qui condueix la narració, mentre que la Diane agafa un paper no només secundari sinó gairebé hieràtic. El drama corre per dins, però el pes del dolor hauria de notar-se en el moviment, en l’actitud física. Francesc Cuéllar té una bona dicció i un saber estar sobre l’escenari, però no pot combatre amb la literatura. Ens diuen que el Laski va construir el taüt del nadó i ens ensenyen com ho fa. Una reiteració inútil. Una recreació estèril. Hi ha, però, alguns moments amb més tensió que ens aproximen al drama interior del Laski i mostren les possibilitats d’un tractament més teatral del relat.
