CINEMA

‘La llamada’ fa un cant a la llibertat a ritme de Whitney Houston

Javier Ambrossi i Javier Calvo dirigeixen una fantasia pop sobre quatre dones que busquen el seu lloc al món

Javier Ambrossi i Javier Calvo desprenen entusiasme quan parlen de La llamada, la pel·lícula amb què debuten en el cinema aquest cap de setmana. No és estrany: fa quatre anys que hi estan submergits, ja que el film es basa en una obra musical que ells han escrit i que des del 2013 es representa al Teatro Lara de Madrid. Un petit fenomen que té un nodrit grup de seguidors, els llamaders.

La fantasia pop dels Javis -nom amb què se’ls coneix popularment-és un relat femení sobre quatre dones enfrontades als seus dubtes i desitjos durant un estiu en un campament cristià de Segòvia. Elles són les monges Milagros (Belén Cuesta) i Bernarda (Gracia Olayo), i les adolescents Susana (Anna Castillo) i María (Macarena García), dues amigues íntimes fascinades per l’electrollatí. En la seva estada no estan soles: cada nit la María rep la visita de Déu (Richard Collins-Moore), que, vestit amb lluentons i purpurina, li canta cançons de Whitney Houston. Aquesta barreja té com a resultat una comèdia nostàlgica que parla de la llibertat i de la necessitat de respectar les opcions vitals dels altres.

“Jo vaig anar a una escola de l’Opus Dei i des de molt petit he tingut gent pròxima que et diu que veu Déu i que hi parla. És gent que no ho oculta i a qui jo respecto molt”, explica Ambrossi sobre l’origen de l’argument. “Em sorprenia molt que hi creguessin tant i volia parlar de què passaria si fos real, de carn i ossos. Quina comèdia tan costumista i berlanguiana!”, afegeix, tot i que remarca que la cinta no és religiosa. “És una pel·lícula simbòlica que se centra en com tots estem perduts i necessitem trobar el nostre lloc al món. Simplement ho expliquem en el marc pop de la religió, les chonis i l’electrollatí”, diu.

Univers femení

Per al seu primer treball al cinema, la parella de directors s’ha envoltat del seu cercle de confiança, format per les quatre actrius del repartiment original de l’obra. La llamada és una pel·lícula eminentment femenina sobre “quatre dones poderoses”, un univers en què els Javis se senten molt còmodes, com han demostrat també a la websèrie Paquita Salas. “A nosaltres ens surt explicar històries de dones. És el que tenim més a prop i a mi sempre m’han fascinat les senyores”, assegura Calvo, alhora que assenyala Pedro Almódovar com el seu principal referent. I és que la troupe dels Javis té alguna cosa de les noies Almódovar : formen un equip compacte que traspua admiració mútua. Tot i que no s’atreveixen a dir que els encantaria que s’encunyés el terme noies Javis, sí que es mostren convençuts que ells i les seves actrius comparteixen un lligam. “Més que noies Javis m’agrada pensar que La llamada ha sigut l’inici d’alguna cosa important per a tots”, conclou.

Dels quatre personatges que apareixen a la pel·lícula, els directors tenen molt clar amb qui s’identifiquen. “Nosaltres dos som la Susana i la María”, explica Ambrossi, que assegura que ha sigut la filosofia de vida de la parella d’amigues -“ lo hacemos y ya vemos ”- la que els va fer posar en marxa el projecte teatral i, més tard, la pel·lícula. “La clau és fer les coses sense por”, remata Calvo, que afirma que mai es van imaginar que algú tindria cap interès en el seu musical.

Tot i que es reconeixen agosarats, no tenen cap problema a confessar que l’adaptació al cinema va ser complicada . “L’obra la vam escriure fa quatre anys i nosaltres hem canviat. Hi havia coses que no sabíem si funcionarien”, assegura Ambrossi. “Per a les noies també va ser difícil, perquè tenien les interpretacions molt apreses de fer-les al teatre durant anys. Hem fet una feina d’aprendre i desaprendre”, explica Calvo. En aquesta experiència els directors s’han deixat guiar pel productor Enrique López Lavigne, responsable de Lo imposible. “Va venir com espectador a l’obra, es va posar a la primera fila i, quan es va acabar, va comprar tot el marxandatge i ens va dir: «Fem-ne una pel·lícula»”, recorda Ambrossi.

Musical de petit format

La llamada no té res a veure amb els grans espectacles dels musicals clàssics. Els seus referents són propostes més íntimes provinents de l’Off-Broadway, com Headwig and the angry inch i El despertar de la primavera. No és l’única influència confessable. “M’agraden molt les películes dels 90 amb premisses molt boges, com Allibereu Willy i Sister Act ”, explica Ambrossi. La dècada de la seva infància està molt present en la banda sonora de la pel·lícula -a més de Whitney Houston hi sona Presuntos Implicados-, però també en els seus grans somnis de futur, unes aspiracions que impliquen una musa de l’època. “Ens encantaria escriure una comèdia romàntica per a Julia Roberts”.

Més continguts de