MIGUEL POVEDA
L'AUDITORI 12 DE GENER
Miguel Poveda va tancar dijous el tercer cicle de Catalunya Art Flamenc. Va ser tot un encert comptar amb el cantaor de Badalona que, tot i que fa anys que resideix a Sevilla, no va dubtar a l'hora de declarar el seu orgull català: "És una sort poder-me sentir català i andalús i tenir dues llengües". Mentrestant, el públic que va omplir L'Auditori li llançava enceses floretes com "Tu sí que ets un artista!" i "Visca la mare que et va parir!" Una vegada més, Poveda va palesar que, a més de flamenc i un esplèndid intèrpret de la copla, és un artista de cap a peus.
El concert va tenir una primera part flamenca en què es va passejar per Cadis, es va marcar malaguenyes, soleás , buleries i fins i tot una minera dedicada al festival de les Minas de la Unión, que va ser el seu trampolí professional el 1993. Juntament a la guitarra de Chicuelo, Poveda va treure a la llum el seu segell amb la soleá Con-Vivencia , amb la qual va reivindicar l'entesa entre classes socials, races i tendències sexuals, però també entre artistes enfrontats com era el cas de Marchena i Mairena. Servint-se d'una buleria com a pont, Poveda es va despullar de la cotilla flamenca i va donar pas a l'infal·lible piano de Joan Albert Amargós, per submergir-se en la seva gran devoció, la copla. Va revisar com mai bona part de Coplas del querer -un disc que des del 2009 li ha donat infinitat de premis i alegries-, va cantar en català Cançó del bes sense port de Maria Mercè Marçal declarant que "a Catalunya hi ha poetes collonuts!", i va rematar la vetllada amb un emotiu homenatge a Enrique Morente i amb tot un clàssic dels seus directes a casa nostra: un Cant dels ocells amb la jondura i la sensibilitat d'un Poveda que creix a passos de gegant.
