El lligam brodat entre Barceló i la seva mare
Una exposició recull els brodats de Francisca Artigues a partir dels dibuixos de l’artista mallorquí
MadridEn l’immens univers d’amor i entrega que s’obre quan arriben la maternitat i la paternitat, s’hi troben també -sovint per a elles més que per a ells- el sacrifici i la renúncia. L’artista Miquel Barceló (Felanitx, 1957) va veure com la seva mare, Francisca Artigues, abandonava la pintura per regalar-li la seva capsa d’aquarel·les. Un gest amb què ella deixava de banda -o potser traspassava- les seves inquietuts artístiques perquè el seu fill comencés el camí que el convertiria en un dels artistes vius més cotitzats de l’àmbit internacional. Francisca Artigues no va tornar a agafar el pinzell, va substituir la pintura pel brodat i va escollir els dibuixos del seu fill per decorar cortines, estovalles i cobrellits. Dècades després, Barceló ha vist el valor que s’amagava dins d’aquell gest i, com si es tractés d’un retorn, els brodats que uneixen mare i fill s’han convertit en un vivari de formes i colors que situa Francisca Artigues al cor de l’obra de Miquel Barceló.
“Jo he estat una imitadora seva. El que m’hauria agradat pintar a mi, ara ho brodo i em sento realitzada”, confessava ahir Francisca Artigues, de 92 anys, agafada de la mà del seu fill durant la inauguració de Vivarium, l’exposició que recull tretze d’aquests brodats de gran format al Real Jardín Botánico de Madrid fins al 6 de gener. Mare i fill no es van deixar anar de la mà en cap moment durant la presentació, però Miquel Barceló va procurar que l’atracció mediàtica de la seva figura no eclipsés ni un instant la veritable protagonista de l’exposició: “Per molt que siguin els meus dibuixos, abans que res són els seus brodats”.
Dècades de feina
Fa més de 20 anys que Francisca Artigues ha omplert teles de diferents tipus de brodats amb els dibuixos del seu fill. Però ho feia per diversió, per entretenir-se, i per això mai va tenir una vocació pública, com havia fet des que Barceló va néixer. Són estovalles, cortines i cobrellits d’ús quotidià entre els membres de la família del pintor de la cúpula de la sala dels Drets Humans de l’ONU. No és una estratègia artística. Algunes de les teles exposades tenen taques d’humitat o de l’ús perquè fins ara mai havien tingut la voluntat d’exposar-les.
“Mai vam pensar que s’exposarien, mai vam pensar que serien art”, confessava Barceló sense amagar la satisfacció de veure la cara il·lusionada de la seva mare mentre presentaven uns brodats “humils i sense pretensions”. Francisca Artigues tenia ganes de parlar, però no de parlar d’ella ni de l’incomptable nombre d’hores que s’ha passat entre fil i agulla, sinó de parlar del seu fill. De com va esgotar en un sol dia la caixa d’aquarel·les que a ella li havia durat setmanes. De com no entenia els seus dibuixos perquè ella sempre ha preferit el realisme. De com Barceló no aconseguia treure excel·lents quan estudiava belles arts, abans de deixar la carrera a mitges.
Un vivari familiar
Francisca Artigues brodava com feien moltes de les dones de l’època, però el 2009 s’hi va posar més seriosament a petició de Miquel Barceló. Un dels seus primers teixits brodats forma part de l’exposició. És un conjunt de roba de taula amb animals marins i motius mediterranis de color blau. La taula està parada amb una vaixella de ceràmica, com ho estaria a casa seva, a Mallorca.
La resta de peces presenten un univers d’animals i plantes de tota mena -rèptils, peixos, mamífers, ocells, algues i arbustos- en què és fàcil distingir l’aportació de cadascun dels dos autors. Els dibuixos en aquarel·la originals que van donar lloc als primers teixits brodats també estan exposats i es poden buscar en cada peça. Al principi, Francisca Artigues havia de calcar els dibuixos en paper de carbó per fer els brodats. No va ser fins més endavant que Barceló va decidir començar a treballar directament sobre la tela. Les peces on es dona aquesta combinació són les que fan més evidents l’empremta de Barceló, perquè va més enllà del dibuix i fa servir taques de colors d’aquarel·la que després es converteixen en animals un cop Francisca Artigues les perfila amb fill i agulla.
El més impressionant de tots és el que dona nom a l’exposició (i al llibre que en recull detalls fotogràfics) i està fet amb una vocació més contemplativa que no d’ús. És el Vivarium, una mosaic ple de criatures, colors i traços que sembla interminable i que la mare de Miquel Barceló va trigar tres anys per acabar de teixir. No haurien acabat mai. “Vam parar per esgotament, podrien haver anat creixent com si fossin un corall”, deia ahir Barceló. De fet, aquesta exposició es va inaugurar per primera vegada el 2014 a Sank Gallen (Suïssa), però Francisca Artigues encara va dedicar-se fins dijous passat a acabar una de les peces noves. Havia de deixar enllestida una de les potes d’un pop gegant que en cada tentacle sosté objectes que representen les aficions i gustos del fill de Miquel Barceló. Des d’un ordinador portàtil fins a una trompeta.
Barceló ha tret de l’esfera domèstica l’esperit més creatiu de la seva mare, qui li va inocular la llavor de l’art i qui ha deixat brodat per sempre un lligam maternal que s’explica millor a través de les estovalles, els cobrellits i les cortines que no pas amb paraules.
