Quan les lliurepensadores van prendre els carrers

BarcelonaLes dones, després de l’aprovació de la llei del cadenat de Canalejas del 1910, van prendre el carrer al crit “Visca la llibertat de consciència!” A finals del segle XIX i principis del XX, van ser capdavanteres en molts més actes de desobediència civil: van defensar l’amnistia dels desertors, van protestar contra la guerra, van reivindicar els cementiris civils i el dret de no batejar els fills. I ho van fer en una època en què estava mal vist, fins i tot, passejar soles pel carrer. Però trobar-ne els discursos radicals i moderns o els llibres i articles és extremadament complicat. El patrimoni que van deixar les pioneres en la lluita pels drets civils ha estat oblidat i, en alguns casos, voluntàriament esborrat.

La historiadora Dolors Marín ha dedicat més de cinc anys a rastrejar biblioteques i hemeroteques. En ocasions ha trobat les fitxes dels llibres però no els volums, perquè algú els va fer desaparèixer . El resultat de les seves investigacions és Espiritistes i lliurepensadores. Dones pioneres en la lluita pels drets civils (Angle Editorial). “Les dones van fer acció directa, van fer més coses pràctiques que teòriques i no esperaven l’endemà de la revolució que els prometien els homes -explica Marín-. Sortien al carrer perquè volien posar en marxa les coses i no volien delegar perquè estaven convençudes que si no ho feien elles ningú ho faria per elles. Es malfiaven dels homes perquè les podien tornar a tancar”. Moltes eren enemigues furibundes de l’Església catòlica. Marín recupera molts noms: Matilde Fernández, Matilde Alonso, Maria Trulls, Amalia Domingo, Isabel Vilà, Teresa Claramunt, Ángeles López de Ayala, María Marín, Carmen Mateos, Maria Solà...

A finals del segle XIX i principis del XX, les dones es van associar i van crear els seus propis diaris, escrits només per dones, van sabotejar processons i demostracions públiques dels actes catòlics, van fer desfilades al so de La marsellesa o amb cançons revolucionàries, i van organitzar provocadors banquets en temps de Quaresma com els “sopars de promiscuació”. I van tenir capçaleres com La Pensadora Gaditana, El Defensor del Bello Sexo, La Luz del Porvenir, La Conciencia Libre, Luz y Unión, El Gladiador del Librepensamiento. Órgano de la Sociedad Progresiva Femenina y de la Libertad de Conciencia... Precisament a través d’òrgans de premsa específicament femenins, es va establir una xarxa important que anava més enllà de la península Ibèrica.

Un dels grans projectes d’aquestes dones lliurepensadores va ser que l’educació arribés a tothom. “Van crear escoles laiques i racionalistes perquè confiaven en la raó i feien campanyes a favor de l’escolarització de les nenes -explica Marín-. A vegades obrien les escoles de nit i als barris més desfavorits per portar una mica de llum als nens i nenes que volien estudiar. Van normalitzar la figura de la mestra laica, que fins aquell moment no existia”.

Vagues invisibilitzades

Però moltes de les seves vagues no han estat descrites ni recollides. “Són vagues molt invisibilitzades per la censura de l’època, però també per la historiografia”, diu Marín. La historiadora denuncia que han estat doblement menystingudes. “Quan els republicans d’ordre van veure que les dones tenien una gran capacitat de mobilització van agafar por, temien no poder-les aturar, i va començar una gran campanya de desmobilització -assegura Marín-. Les van desvirtuar, les van convertir en dames caritatives i van anul·lar la seva força com a agents de canvi social”.

Tenir veu o fer-se sentir a finals del XIX i principis del XX no era gens fàcil. Moltes vegades es prohibia a les dones participar en els mítings o debats públics. Poder parlar en un cementiri ja era tot un èxit. Però a poc a poc aquestes dones van anar transformant la societat. A finals del segle XIX es van professionalitzar escriptores com Emilia Pardo Bazán, Carmen de Burgos, Isabel Oyarzábal i Matilde Ras. “Les escriptores, progressivament, van aconseguir entrar en un camp que era per definició masculí, no només escrivint sinó també construint de manera intensa la seva posició d’autores i fent xarxa amb altres escriptores i agents del camp cultural”, explica Isabel Clúa, professora de la Universitat de Sevilla, investigadora en estudis de gènere i autora de Cuerpos de escándalo: celebridad femenina en el ‘fin-de-siècle’ (Icaria, 2016).

La transformació també va arribar a través de la cultura popular, que sempre és un element molt poderós. A principis del segle XX, el Paral·lel va ser un fenomen cultural i social únic a Europa. El primer decenni del segle passat, a Barcelona, el negoci de l’espectacle ocupava entre tres mil i quatre mil persones. I moltes eren dones. “La professió de cupletista és indestriable de la contemplació de la dona com a objecte visual, però és fascinant veure com partint d’un discurs hegemònic que objectivitza les dones van aconseguir una narrativa sobre la seva persona i una carrera que les va situar a l’altre extrem: eren dones independents, cosmopolites i sexualment alliberades”, diu Clúa. No pertanyien a associacions ni sortien al carrer, però van tenir el seu efecte. “Moltes dones volien veure les cupletistes. Potser no volien significar res, ni abanderar cap cosa, però definitivament el fet que es mostressin públicament com ho feien era un sotrac als ideals tradicionals de la feminitat”, afegeix Clúa.

Amb tot, molts dels drets que reivindicaven aquestes pioneres, com el matrimoni civil i no batejar els nens, no es van poder obtenir fins a la mort de Franco. A Europa en van gaudir moltes dècades abans.

Desobedients i preparades per a l’acció

Matilde Fernández

Autora de Concha. Historia de una librepensadora (1885), va publicar nombrosos articles a la premsa. Creia en l’educació igualitària, va traduir George Sand i va fer d’altaveu de les històries d’altres escriptores. La seva filla, Matilde Ras, també va ser escriptora, guionista i traductora.

Amalia Domingo

Escriptora i fundadora de La Luz del Porvenir, va publicar un gran nombre de narracions i va posar en marxa moltes escoles laiques. Va rebutjar el destí que li tenia preparat la família: matrimoni de conveniència o un convent. Els convents els descrivia com “les masmorres de la intel·ligència”. Va fer tot el que va poder per guanyar-se la vida i ser econòmicament independent i es va enfrontar a l’Església catòlica amb debats i polèmiques.

Ángeles López de Ayala

Escriptora republicana i maçona anticlerical compromesa amb les causes socials. Va regentar l’escola laica de Gràcia, lligada a la Societat Progressiva Femenina, i va treballar a la lògia La Constància de Gràcia. Participava en els sopars de promiscuació. Com Teresa Claramunt, va passar per la presó: el juny del 1892 la van detenir per un article. Es va implicar en la campanya per la revisió del Procés de Montjuïc, va fundar la publicació El Gladiador i va lluitar molt perquè els treballadors poguessin accedir a la sanitat pública: el 6 de maig del 1917 va obrir el consultori Nivel Rojo, regentat per dones.