ART

Les lluites polítiques i artístiques per descolonitzar els museus

El Macba analitza l’empremta del llegat colonial dins una tendència generalitzada a escala global

Segles de colonialisme han deixat una empremta profunda en el llenguatge i les imatges. Esborrar-la dels museus, els de ciències naturals i etnogràfics i també els d’art contemporani, és un procés llarg que va començar als anys 80 i que els últims mesos ha donat fruits significatius com la renovació de l’antic Museu Reial del Congo a Tervuren, ara rebatejat com a Museu Africà de Bèlgica, i la defensa del president francès, Emmanuel Macron, de tornar les obres africanes dels fons públics francesos. “És difícil mirar el colonialisme a la cara des d’Occident, i ho hem de fer i assumir el repte de ser un lloc de diàleg per al futur de l’Àfrica i del diàleg entre Europa i l’Àfrica”, afirma Bruno Verbergt, director operatiu dels serveis públics de l’antic Museu Reial del Congo i el professional que va desenvolupar la seva transformació en el Museu Africà de Bèlgica. “Els últims anys els discursos de descolonització són un boom global i les institucions acadèmiques i culturals els han interioritzat d’una manera gairebé generalitzada”, afirma Montserrat Iniesta, antropòloga, museòloga i directora d’El Born Centre de Cultura i Memòria.

Coincidint amb l’exposició que el Macba dedica als efectes del colonialisme, titulada Territoris indefinits. Perspectives sobre el llegat colonial, repassem les claus dels processos de descolonització dels museus: “El museu sempre està reflexionant sobre com ha de ser. Des de fa una quinzena d’anys ja no està regit per una comunicació unidireccional cap al públic, sinó que s’obre al diàleg i el debat”, afirma Hiuwai Chu, conservadora del Macba i comissària de la mostra. L’exposició arriba gairebé cinc anys després del seminari Descolonitzar el museu que va organitzar el filòsof Paul B. Preciado. “La descolonització és a l’ADN del museu”, explica Chu.

L’exposició inclou obres de 17 artistes i col·lectius, entre els quals hi ha Mariana Castillo Deball, amb Mapa de Nuremberg de Tenochtitlan, un paviment amb el mapa més antic de la Ciutat de Mèxic creat per denunciar el seu eurocentrisme. També hi ha l’artista peruana establerta a Barcelona Daniela Ortiz, coneguda pels contramonuments a Cristòfor Colom que va presentar en la passada edició d’Arco. El seu treball sobre els estralls del colonialisme no s’acaba aquí i al novembre farà a La Virreina l’exposició Aquesta terra mai serà fèrtil per haver parit colons.

Contra el museu

Les nocions de museu i de patrimoni són eurocèntriques

El primer escull per a la descolonització dels museus es troba en la seva pròpia essència, i això fa insuficients les restitucions de peces als llocs d’origen: “L’Acadèmia i el museu pertanyen a les institucions que van ser creades durant la modernitat i que estan conformades com a artefactes i dispositius de poder per instituir una determinada visió de la realitat”, explica Iniesta. “La idea d’Europa és indissociable de la idea de l’indigenisme i la raça, que són dues construccions que neixen al mateix temps”, afirma el director del Museu Reina Sofia, Manuel Borja-Villel. També és eurocèntrica la noció de patrimoni. “El procés de descolonització implica qüestionar la idea de propietat en què estan basats tots els museus des del segle XVIII, segons la qual el millor museu és el que acumula més objectes. Cal canviar aquest concepte pel de custòdia: custodiem coses que no són nostres sinó de tots, i a cadascú li pertanyen d’una manera diferent”, explica Borja-Villel.

No només el museu pot ser qualificat de colonialista: també pot ser-ho el model de pavellons nacionals de la Biennal de Venècia d’art. El de Xile de l’edició d’enguany és una bomba de rellotgeria: Voluspa Jarpa posa damunt la taula els nombrosos zoos humans de l’Europa de la dècada del 1870 on s’exposaven grups d’indígenes, el menyspreu racial que desprenen i com estan relacionats amb el museu. “Tenia la pregunta d’on ve la mentalitat de creure que pots intervenir en països i continents sencers, de canviar la història de les persones, de com es produeix i de què tracta”, afirma Voluspa Jarpa. “Els zoològics humans estan relacionats primer amb el museu arqueològic i imperial i després amb el museu etnogràfic -afegeix-. Quan comença a ser vergonyós exhibir persones, i quan els indígenes es comencen a morir, cosa que genera problemes ètics, es crea el museu etnogràfic per exhibir la cultura material d’unes cultures que estaven a punt d’extingir-se”.

El poder a les comunitats

L’objectiu de l’autorepresentació i les alternatives als museus

Les reclamacions de les comunitats que no són als museus o que discrepen de com hi són representades al·ludeixen sovint a qüestions territorials i ecològiques. Però poden sorgir museus comunitaris que són una alternativa al tradicional. Descolonitzar un museu implica donar visibilitat a històries ocultes, esborrades o que no han estat escrites, però també obrir la institució a noves formes de coneixement: “Aquest debat se salta la centralitat de l’individu definit com a home, blanc, ric i poderós -afegeix Iniesta-, i el reclam és que els espais institucionals de la cultura facin visible les altres realitats, no només la fixada per la construcció institucional del saber, lligada a l’estat nació”. Per a Borja-Villel és essencial “canviar les categories de coneixement dins el museu”.

Tot i així, aquests canvis són només una etapa : les comunitats indígenes volen tenir poder dins els museus: “Bona part del debat que mantenim amb els descendents d’africans es troba en compartir el poder. Moltes veus ens diuen que mai descolonitzarem el poder si no els donem el poder, i el repte és com fer-ho”, explica Bruno Verbergt. El museu Pitt Rivers de la Universitat d’Oxford treballen des de fa dues dècades per descolonitzar el museu i està previst que en el futur visibilitzin tota aquesta feina en el muntatge de la col·lecció, que té “un aspecte molt victorià”, com diu la directora del museu, Laura Van Broekhoven, que es posa com a objectiu “l’autorepresentació” de les diferents comunitats. Els últims mesos també ha sigut notícia la visita de quatre membres dels massais: “Ens diuen que no volen que parlem d’ells com si fossin una cultura morta, sinó com una cultura viva”, explica Van Broekhoven.

La mirada dels feminismes

Atendre l’entorn del museu també és descolonitzar-lo

L’entrada dels feminismes al museu també forma part del procés de descolonització, i al museu de Pitt Rivers treballen amb els immigrants, els refugiats i la comunitat LGTBI del seu entorn més pròxim per generar, com diu Van Broekhoven, “ advocacy ”, un terme anglosaxó que es pot traduir com un empoderament per ser influents en les decisions del museu. Aquesta noció es pot relacionar amb “l’agència” de la qual parla Borja-Villel: “L’agència vol dir entendre els públics no com a merament espectadors sinó com a agents que han d’interpel·lar la institució, qüestionar-la i eventualment canviar-la per ajudar a descolonitzar-la i fer-la més democràtica”, conclou el director.

Res no és exòtic

El Museu d’Etnografia de Neuchâtel (Suïssa) està considerat un pioner de la descolonització perquè als anys 80 va fer exposicions de tesi que qüestionaven el caràcter exòtic dels seus fons.

El Negre de Banyoles

Després de nou anys de començar el debat, que va arribar fins a l’ONU, l’any 2000 les restes de l’home conegut com el Negre de Banyoles van tornar del Museu Darder a Botswana per rebre sepultura.

Revelar retrats ocults

Després d’acceptar que la seva galeria de retrats ocultava les minories, el Museu Smithsonian va convidar Ken Gonzales-Day i Titus Kaphar a intervenir-hi l’any 2018 per introduir-hi temes de raça i violència.

Bona voluntat noruega

Les autoritats noruegues es van mostrar favorables a finals de l’any passat a retornar les peces arqueològiques i etnogràfiques i altres materials de l’illa de Pasqua del museu Kon Tiki d’Oslo.

Més continguts de