Jo mai mai deixaria d'escoltar cançons tristes
Ves que no s'estigui escrivint una pàgina de la història musical del país, aquests dies al bar Heliogàbal. Hi presenten el primer disc Joan Dausà i Els Tipus d'Interès, de qui els entesos es pregunten si seran "the next big Catalan thing" (no em pregunteu per què s'ho pregunten en anglès).
Dausà és un cantautor disfressat del que ell anomena "pop d'autor". No deixa de ser curiós que s'estiguin posant de moda les balades tristes, però es veu que sí, que ara això és el súmmum de la modernitat. I llavors passa que a l'Heliogàbal s'esgoten les entrades tres dies consecutius, i que una amiga (la mateixa que acabarà rebatejant el cantant com a Joan Dolçà) se sorprèn perquè esperava trobar-hi encara més gafapastes per metre quadrat.
Es tracta de presentar Jo mai mai , i és el que fan: tocar les onze cançons l'una rere l'altra, en l'ordre de l'àlbum, amb un afegitó d'entrada i un parell de regals finals: la inèdita En Teo va a l'escola ("si no la sentiu mai més és que no ha superat el sedàs"), i una versió de l' Eye in the sky , d'Alan Parsons, on Dausà s'ho fa venir bé per colar-hi una referència (una altra) al seu estimat Serrat. Si m'haguessin explicat que els gafapastes se sabrien de cor una peça sobre la tieta serratiana de jove, hauria dit que em prenien el pèl. I mira.
"No és un disc de festa major -admet en Dausà a mig concert-. Quan ensenyava les cançons als amics, em deien: Joan, estàs bé?". Fins i tot l'última, que vol encomanar esperança, està embolicada amb una música que t'encongeix l'ànima. "Hi dic que encara hi som a temps. Però ho dic de manera trista, no patiu. Us heu de quedar amb la lletra". Ell ja intenta inspirar-se en coses alegres, però se'n surt a mitges. "Aquesta té un ritmillo que mola -anuncia abans de Parque Rosedal -. No us enganyaré, la història és xunga igual". Pel que fa al hit Jo mai mai , una enquesta a mà alçada permet concloure que la Judit sí que estima el narrador. I jo mai mai em perdonaria no haver descobert aquestes cançons.
