Quan maten elles, ¿maten diferent?

Una nova antologia de contes de gènere negre fa debutar en el crim una desena d’escriptores

D’assassines i d’històries fosques protagonitzades per dones en la literatura catalana sempre n’hi ha hagut. És més excepcional, però, trobar escriptores que s’hagin atrevit amb el gènere negre. Ho va fer puntualment Mercè Rodoreda amb Crim (Rosa dels Vents, 1936), o Maria Aurèlia Capmany amb Traduït de l’americà (Albertí, 1959), que va reeditar amb ampliacions el 1980 amb el títol Vés-te’n ianqui! Als anys vuitanta Maria Antònia Oliver va crear el personatge de Lònia Guiu: “És la primera detectiva dona a l’Estat i una feminista empedreïda”, explica Anna Maria Villalonga, professora especialista del teatre del segle XVIII a la UB i gran seguidora de la novel·la negra. Per cert, els lligams de Maria Antònia Oliver amb la investigació tenen un rerefons biogràfic curiós: quan era adolescent va treballar un temps en una agència de detectius.

"Les dones maten més i sobretot assassinen marits i amants"

Últimament, però, hi ha hagut un auge d’escriptores que s’endinsen en el gènere negre. Ho demostren iniciatives com Elles també maten i Noves dames del crim, dues antologies a càrrec de Villalonga i editades per Llibres del Delicte. “L’èxit d’ Elles també maten va ser una mica insospitat. Després, moltes autores ens van demanar poder participar en la iniciativa i vam fer-ne un segon volum”.

La vida domèstica mata la intriga

La diferència amb el primer volum és que a Noves dames del crim la majoria d’autores s’estrenen en el gènere negre. “És curiós perquè en aquest segon volum les dones maten més i sobretot assassinen marits i amants”, explica Villalonga. El que impulsa aquestes dones a matar acostuma a ser la venjança davant un engany o simplement la pròpia supervivència.

¿Els mòbils de les dones són diferents dels dels homes? ¿Les dones maten diferent? Villalonga creu que sí: “Els seus crims estan més vinculats a la vida quotidiana. Hi ha més rerefons psicològic. Els autors de novel·la negra parlen d’assassinats per diners, poder o sexe. Les dones no s’endinsen tant en els detalls de les escenes de sang i fetge, i els baixos fons les fascinen menys”, detalla Villalonga. Entre les víctimes i assassines, aquesta experta en gènere negre també detecta diferències: “Els autors descriuen diferent el cos femení, detallen més els atributs sexuals”.

La coordinadora de les dues antologies de Llibres del Delicte, però, és enemiga d’etiquetes com femcrime : “S’ha popularitzat aquest terme, que neix del màrqueting, i que apareix sobretot en el món escandinau com un subgènere de la novel·la negra”, diu Villalonga. S’aplica sobretot a escriptores com Camilla Läckberg o Mari Jungstedt, que cultiven la novel·la protagonitzada per investigadores i tendeixen a incloure històries amb elements de la vida domèstica. “Quan canviar els bolquers, fer les feines de la llar o les desavinences amb el marit passen a ser més importants que la trama criminal ja no estem parlant de novel·la negra, sinó d’una altra cosa”, opina Villalonga.

Que al darrere hi ha una dona “es veu per com actuen o com es confronten amb certs temes"

Roser Cabré-Verdiell (Barcelona, 1982) és l’autora més jove de Noves dames del crim. El seu relat es desmarca dels altres perquè no hi ha parelles ni triangles sinó que les protagonistes són una mare que no volia ser mare i la seva filla adolescent. “La Roser escriu de manera molt desinhibida”, diu Villalonga. El conte de Cabré-Verdiell és com un fibló. En poques pàgines afloren alguns temes que algú podria considerar tabú: “Sempre m’han interessat els adolescents, com parlen, com pensen...”, explica Cabré-Verdiell. “Ara tinc 32 anys i al meu entorn hi ha molt debat sobre ser mare o no, si tenir un fill pot perjudicar la creació artística o no. El relat em va sortir de manera inconscient”, afegeix. Cabré-Verdiell creu que en algunes novel·les, sobretot si tenen protagonistes femenines, sí que es pot veure que al darrere hi ha una dona: “Es veu per com actuen o com es confronten amb certs temes. Potser el ritme també és més pausat, no tot és tan evident i ha més el·lipsis”. L’escriptora es declara fervent admiradora de Patricia Highsmith: “Les seves novel·les són psicològicament molt fosques. El més inquietant i el que més m’agrada és observar gent normal i imaginar com serien en una situació límit”, afegeix.

Feminista sense discurs

Margarida Aritzeta va formar part del col·lectiu Ofèlia Dracs i, a principis dels noranta, va publicar tres novel·les negres: El correu de Trípoli (1990), Tie break (1991) i El cau del llop (1992). Després de participar en Elles també maten va decidir tornar al gènere negre amb L’amant xinès i al gener treu un segon llibre, Els fils de l’aranya (Llibres del Delicte). Tots dos tenen com a protagonista la detectiva Mina Fuster (un homenatge a Jaume Fuster). “Fa 20 anys em van demanar que fes una sèrie amb una protagonista detectiva feminista i m’hi vaig negar. Ara he tornat a escriure i la protagonista és una detectiva que exerceix el feminisme però no el predica. No ha de fer discursos, sinó que simplement fa la seva feina -diu-. Potser el fet de ser dona es reflecteix en com actua en la seva vida privada, en com es relaciona, però no professionalment”, assegura aquesta escriptora.

 

DETECTIVES I ASSASSINES D'ARREU DEL MÓN

Una detectiva a Botswana

Mma Precious Ramotswe és una dona amb un passat difícil que obre la primera agència de dones detectives a Botswana. El creador d’aquest personatge, que ja ha protagonitzat una quinzena de llibres, és l’escriptor escocès Alexander McCall Smith.

Italianes despietades

L as vengadoras (Navona) és una sèrie de quatre novel·les protagonitzades per quatre dones i escrites per Massimo Carlotto i Marco Videtta. A aquestes dones no els tremola el pols a l’hora de disparar. Guarden còctels Molotov i sofisticades pistoles al bolso.

L’heroïna antisocial

Lisbeth Salander, l’heroïna de Millennium, és una hacker molt intel·ligent, amb memòria fotogràfica, que té problemes per relacionar-se i no dubta a emprar la violència per venjar-se dels agressors. Sent molta empatia amb les víctimes.

S de solitària

Kinsey Millhone és la detectiva creada per l’escriptora nord-americana Sue Grafton. Té 24 títols que comencen amb les lletres de l’abecedari. Aparentement tranquil·la i solitària, no es fa enrere. Grafton fins i tot va escriure un llibre, Kinsey y yo, que parla de la seva relació amb el personatge.