Un mestratge intel·lectual i humà des de l’amor al país

Fa uns mesos, l’Eva Serra em va citar Ramon Llull per explicar que sense amor, com insistia el pensador medieval català, no és possible el coneixement. L’Eva va exercir un profund amor a Catalunya i a tots els Països Catalans, a la gent i a la història. Sí, a la història amb lletra petita, la viscuda, la que és experimentada pel poble menut i s’ha de reconstruir des de les fonts d’arxiu.

Els seus sentiments i perspectives intel·lectuals seguien les petjades dels valors de la tradició familiar, compartides de manera transversal per àmplies bases socials del nostre país des del republicanisme, el laïcisme, el civisme i la fidelitat a la llengua, però ella els va amplificar al llarg de la seva vida, deixant un testimoni vital de compromís valuosíssim i un llegat intel·lectual de milers de pàgines de recerques, de les quals no n’hi ha cap de prescindible. Totes són or perquè suggereixen perspectives crítiques i estan arrelades a la inquietud de la vida.

Precisament perquè tenia en alta estima la universitat i les institucions acadèmiques, va exercir la docència i la investigació pensant en el país i els estudiants. No era de retòriques pretensioses, ni de vaguetats o obscuritats deliberades, com tampoc de tallar les ales a la curiositat. Sempre estava disposada a ampliar el coneixement històric de qui volia saber més d’una tipologia documental, d’un personatge, d’un episodi..., ajudant, fent recerques si calia. Llegia esborranys d’articles i textos per a tesis i llibres amb una gran generositat, fent sempre suggeriments valuosos. El seu sentiment nacional era productiu i il·lusionant. Per això il·luminava i guiava tant la recerca i la docència com la militància independentista.

Si l’Eva Serra ens deixa orfes és precisament perquè, sense que ho pretengués, va exercir de mestra, de referent moral, va ensenyar-nos com cal viure la vida en totes les seves dimensions.

Etiquetes

Més continguts de