ART

Els mestres de Francis Bacon

El Guggenheim de Bilbao acull l’exposició ‘De Picasso a Velázquez’ dedicada al pintor anglès

Cossos retorçats, engabiats. Cossos escorxats. Rostres que criden. Unes altres cares, absortes en uns pensaments molt profunds: les pintures de Francis Bacon semblen estar fetes per a espais claustrofòbics on l’espectador no pot evitar confrontar-s’hi. Per a habitacions estretes on l’erotisme, la violència i la tragèdia de les seves composicions esclaten amb una llum crua. Però veure-les a les àmplies sales del museu Guggenheim de Bilbao, que acull fins al 8 de gener l’exposició Francis Bacon: de Picasso a Velázquez, és una altra cosa.

Els espais dissenyats per Frank O. Gehry permeten agafar una mica de distància, la mínima. Així i tot, l’impacte de les prop de vuitanta obres de l’artista incloses en la mostra s’amorteix poc: no desapareix l’obsessió de l’artista per representar la condició humana fins a les entranyes. I s’hi revela la influència que van tenir en la seva obra, a més de Velázquez i Picasso, altres artistes com Goya, Zurbarán, el Greco i Rodin, també representats a l’exposició. En definitiva, la cultura espanyola i francesa van deixar en les seves pintures un pòsit molt més profund que les nombroses versions que va fer del retrat de Velázquez del papa Innocenci X. Bacon, que era un lector voraç, va alterar un fragment d’una tragèdia d’Èsquil i va resumir la seva obra amb una sentència punyent: “L’olor de sang humana no se me’n va dels ulls”. “Quan vaig a la carnisseria sempre em sorprèn no ser allí, en el lloc dels trossos de carn”, va dir durant unes converses amb el periodista Franck Maubert publicades en castellà per Acantilado.

Francis Bacon va ser un pintor autodidacte, i un dels detonants perquè es dediqués a l’art va ser el descobriment de les pintures biomòrfiques de Picasso dels últims anys 20, amb aquelles dones de formes arrodonides, com si fossin de pedra i tinguessin els ossos per damunt la carn. Amb tot, el comissari de la mostra, Martin Harrison, que també és l’editor del catàleg raonat de l’obra de l’artista, matisa aquesta relació. “No és del tot cert. És estrany d’explicar. Durant dos o tres anys no va estar influenciat per Picasso sinó per artistes que havien rebut la seva influència, com Giorgio de Chirico i Fernand Léger -explica Harrison-. Quan va començar, no tenia formació tècnica, i tampoc no li importava posar-hi títols. Abans havia dissenyat mobles moderns. També afirmava que les pintures més importants per a ell eren les banyistes de Picasso des del 1929 fins al 1931”. Tot i que aquestes obres són primerenques, són molt valuoses, ja que Bacon va destruir sistemàticament la seva producció en diferents moments i hi ha anys dels quals no es conserva obra.

Pintar és un acte violent

Abans de Bilbao, Francis Bacon: de Picasso a Velázquez es va veure al Grimaldi Forum de Mònaco. Arriba al País Basc amb el patrocini d’Iberdrola i amb algunes obres diferents respecte a la predecessora. Una de les particularitats de la selecció de peces és que moltes provenen de col·leccions particulars i són inèdites o s’han vist en públic en molt poques ocasions. Entre els plats forts hi ha un gran tríptic propietat del Guggenheim de Nova York, Tres estudis per a una Crucifixió, datat el 1963, una obra cabdal i de les més violentes en la seva producció.

“La retrospectiva que la Tate li va dedicar el 1962 va ser molt important per a ell, i a partir d’aleshores va començar a pintar amb molta més confiança. En la pintura, Bacon hi abocava la seva ira contra el món, i la violència sol estar més present en com pintava que en el tema, en el vigor, en com atacava la tela”, afirma Harrison.

Un dels moments més durs de la vida del pintor va ser el suïcidi, l’any 1971, del seu amant, George Dyer, que va coincidir amb la retrospectiva al Grand Palais. Les seves obres són plenes de retrats d’amics i companys de la nit, i també de rastres de la seva atribolada vida sentimental. Són plenes de secrets a viva veu que estan codificats, però, pel llenguatge de la pintura, i és el públic qui s’acaba interrogant sobre el que veu. “Bacon odiava la iconografia i no volia que s’establís cap narrativa en les seves obres”, diu Harrison.

El cant del cigne

d’un gran pintor

La llista d’artistes que Martin Harrison ha convocat al voltant de Bacon és significativa. La mostra inclou peces d’Henri de Toulouse-Lautrec, Joan Miró i Georges Braque per explicar les influències primerenques en l’obra de Francisc Bacon. I també hi ha tres Bacons inspirats en l’obra de Vincent van Gogh per reflectir l’admiració que sentia pel pintor holandès. Però una de les peces més punyents que es poden veure és Estudi d’un toro (06), ja que és l’última pintura que va realitzar poc abans de morir a Madrid l’abril del 1992. Com Goya i Picasso, Bacon es va endinsar en la tauromàquia.

A més d’aquests dos mestres de la pintura, Bacon també va trobar la inspiració en la literatura, en el poema de Federico García Lorca Llanto por Ignacio Sánchez Mejías. “Crec que només he vist tres o quatre corrides al llarg de la meva vida, però quan en veus una, et queda gravada a la ment per sempre”, va dir Bacon, que en un tríptic del 1987 va reduir la figura del torero a un parell de cames amb diverses ferides.

Més continguts de