MÚSICA

Els 20 millors discos del 2020

Un any sense concerts però amb molt bona música

L’any que vam anar a menys concerts possiblement és un dels anys en què més música hem escoltat, si més no durant la interminable primavera confinada. La tria de discos de l’ARA, amb obres mestres d’artistes consolidats i debuts sorprenents, és un resum del millor del 2020 sense divisions per origen ni compartiments estilístics.

La música del 2020 en 10 moments

01. Fiona Apple: 'Fetch the bolt cutters'

Fiona Apple va publicar el disc Fetch the bolt cutters el 17 d’abril, en ple desconcert pandèmic. Escoltar-lo en aquells dies era reconfortant, no perquè les cançons de l’artista de Nova York siguin terapèutiques, sinó perquè hi havia alguna cosa reparadora en constatar que seguia havent-hi gent capaç de fer obres mestres i d’abordar temàtiques com la depressió, la decepció, l’assetjament i els abusos sense caure en cap banalitat metafòrica. Aquí no calen claus secretes per interpretar els missatges. Això és Fetch the bolt cutters, un disc important en què Apple parteix del ritme per aixecar una catedral de pop lliure amb pianos sempre imprevisibles. A més a més, canta com mai, remenant tota mena de recursos expressius i sempre amb bon criteri, com quan a Ladies fa una crida a la sororitat posant la veu en la tessitura del soul-jazz, o com a For her, la cançó en què agafa la cruesa del blues per enfrontar-se al violador.

02. Joan Garriga i el Mariatxi Galàctic: 'El ball i el plany'

Les músiques populars com a vehicle de transmissió de vivències i emocions diverses. Aquesta és la filosofia artística que guia els passos de Joan Garriga també en el projecte que dona continuïtat a la saga de Dusminguet i La Troba Kung-Fú. Generós en l’escudella estilística –de la rumba al rai i al vallenato– i acurat en el toc melòdic, Garriga fa una ofrena als carrers, els envelats i les tavernes. Cançons com Ai, on va l’a, Leila i La Rumba confirmen una vegada més la bona forma de l’acordionista del Vallès, però és Ballem! la peça que acaba determinant com és de necessari un disc com El ball i el plany.

Joan Garriga fa caminar la màquina rumbera del Mariatxi Galàctic

03. Dua Lipa: 'Future nostalgia'

Dua Lipa ha guanyat la partida del pop massiu en un any amarat de la nostàlgia dels 80, si més no quan sonen Miley Cyrus i The Weeknd. La britànica ha fet un disc exultant per ballar reconeixent les influències de Giorgio Moroder, Kylie Minogue i Madonna en un club dirigit per Daft Punk. Lluentons nostàlgics al servei de pop, o quan al gimnàs la classe era d’aeròbic i no de zumba.

04. Los Enemigos: 'Bestieza'

Bestieza, títol inspirat en la paraula bestiesa, és el triomf de la tenacitat. Trenta anys després de La vida mata, Los Enemigos tornen a ser el millor grup de rock’n’roll de l’Estat amb un disc que entoma el present amb escepticisme, ràbia i un bri de perplexitat, i en què Josele Santiago i Fino Oyonarte es reparteixen l’autoria de deu cançons ventilades per la guitarra de David Krahe.

05. Accademia Bizantina: 'Rinaldo'

Ottavio Dantone dirigeix l’Accademia Bizantina en una aventura fascinant: l’estrena d’un segell propi, HDB Sonus, amb un enregistrament de l’òpera Rinaldo, de Händel. La saviesa del musicòleg Bernardo Ticci completa l'edició d’un disc en què brillen a un nivell altíssim tant l’ ensemble italià com les veus de Delphine Galou, Francesca Aspromonte, Anna Maria Sarra i Raffaele Pe. Glòria barroca.

06. Charli XCX: 'How I’m feeling now'

La britànica Charli XCX va entendre el confinament com una oportunitat per ensenyar telemàticament el dia a dia de la construcció d’un disc que reflecteix neguits i anhels sobredimensionats per la pandèmia. Això sí, en comptes d’introversió, Charli XCX dispara un exultant pop electrònic delerós de festa, amb temes com Claws i Visions que també expliquen l’any del covid.

07. María José Llergo: 'Sanación'

2020 havia de ser un gran any per a María José Llergo, però l’estat d’alarma va frustrar la gira de Sanación. Tanmateix, ens ha quedat el disc: una revelació. La cantaora de Pozoblanco, amb la complicitat del guitarrista Marc López i la producció electrònica de Carlos Rivera, fila un discurs artístic d’arrels flamenques, formes atrevides i sensibilitat a flor de pell.

"No vull que l’odi contamini el meu petit món artístic"

08. Maria Jaume: 'Fins a maig no revisc'

Una veu emparentada amb la cal·ligrafia melòdica de Julia Jacklin, Angel Olsen i Nick Drake; una manera pròpia d’entomar les incerteses dels amors i la quotidianitat; economia en els arranjaments; delicadesa i aventura en la poètica de cançons com Terra banyada i Anatomia per principiants... Tot això és Fins a maig no revisc, el magnífic debut de la mallorquina Maria Jaume.

Maria Jaume: "Els músics som una mica invisibles quan fem nosa"

09. Bad Bunny: 'YHLQMDLG'

Diu Bad Bunny que fa el que li dona la gana, i amb aquesta actitud domina el pop llatí. El punt culminant de la trajectòria del porto-riqueny és l’excitant YHLQMDLG, en què trap i reggaeton són bastides d’un edifici singular. El va concebre com una festa per oblidar un desamor (el de Si veo a tu mama) a la qual convida amics i coneguts per compartir bombes com Yo perreo sola i La santa.

10. Bob Dylan: 'Rough and rowdy ways'

El desplegament homèric dels 15 minuts de la cançó Murder most foul va anticipar un àlbum en què Bob Dylan canta des de l’assumpció del crepuscle. Mira enrere, revisa mites i herois, etziba unes gotes d’humor negre, no té por a mostrar la vulnerabilitat de la veu i de l’ànima en balades com Kay West (Philosopher pirate) i regala el penúltim vigor blues de False prophet i Goodbye Jimmy Reed.

Bob Dylan: “Potser estem a punt de viure l'apocalipsi"

11. Nueva Vulcano: 'Ensayo'

Nueva Vulcano segueixen alimentant el mite del pop que va sorgir del hardcore. Aquesta vegada el grup barceloní proposa una dotzena de raons per treure-li ínfules al rock’n’roll. Ensayo, que burxa en una geopolítica costumista plena decepcions, indignacions i constatacions de l’edat cada dia més adulta, es gaudeix també amb l’esperit de qui segueix la mà que grata la guitarra.

"La missió de Nueva Vulcano és treure ínfules al rock’n’roll"

12. Yung Beef: 'Sonrisas / Lágrimas'

El granadí Yung Beef, pal de paller del trap underground, ha trobat un atractiu equilibri entre la narrativa narcòtica i el romanticisme, entre el carrer i l’habitació on es prenen les decisions que importen. La doble entrega Sonrisas / Lágrimas és un autoretrat que parla pàgines passades i de noves ambicions més íntimes, i que desplega joies com el supermambo Si mañana me muero.

13. Xavier Baró: 'La veu de la muntanya'

Un poema de Maria-Mercè Marçal obre aquest monument de Xavier Baró. A La veu de la muntanya, el traginer de cançons desafia els auguris funestos de l’àngel del caos amb folk de troba, llegendes sobre els desposseïts enviats A galeres i amor pels sacrificats, com els de l’ Havanera dels nois que marxen a la guerra de Cuba. Xavier Baró segueix sent un bon port on ancorar quan venen mal dades.

14. Sault: 'Untitled (black is)' / 'Untitled (rise)'

Sault és el misteri de la temporada: reticents a confirmar o desmentir qui són, el cas és que aquest col·lectiu va respondre a la mort de George Floyd a mans de la policia de Minneapolis amb la publicació del disc Untitled (black is). Aquell prodigi de músiques negres va tenir una segona entrega, Untitled (rise), més exuberant i ballable. Seguint el camí de les gran obres del pop negre.

15. Pau Vallvé: 'La vida és ara'

La vida és ara és un disc fet durant el confinament, però no un disc sobre aquella primavera de resignació reclosa. Pau Vallvé proclama que mai més vol estar enfadat, ni vol arrebossar-se una altra vegada en l’èpica dels amors esberlats, ni pretén atabalar-nos amb més dies de pluja i ansietat. Ara s’estima més oferir un disc de folk electrònic feliç, o si més no obert a l’esperança. I se’n surt amb nota.

Pau Vallvé: "He aprofitat per treure’m de sobre molts tics musicals i estètics"

16. Albert Guinovart: 'El lament de la terra'

Albert Guinovart, amb l’OBC dirigida per Diego Martin-Etxebarria, mostra un dels seus cims artístics en El lament de la terra, poema simfònic tocat per la preocupació mediambiental però que defuig els efectismes del melodrama catastrofista. El disc, a més, inclou el concert per a piano i orquestra Les mans del vent i la peça simfònica El somni de Gaudí. Tot suma, i amb resultats notables.

17. Soleá Morente: 'Lo que te falta'

Soleá Morente duia uns quants anys buscant qui era. L’encertava de tant en tant assumint l’herència familiar amb pop més o menys indie. Però no ha aconseguit ser ella fins que, sense perdre l’alè pop, ha deixat fluir l’alegria flamenca més desenfadada i s’ha reconegut en María Jiménez i en la rumba de celobert. I la producció de David Rodríguez (La Estrella de David) ho potencia.

18. Jyoti: 'Mama, you can bet!'

La californiana Georgia Anne Muldrow recupera l’àlies Jyoti en un disc que és com una exploració per la història de la sonoritat afroamericana. El jazz, amb records explícits a Sun Ra i Charles Mingus, és la mà que acompanya un viatge fascinant i que confirma la connexió de Muldrow amb una genealogia combativa i alhora espiritual, la Nina Simone i els Coltrane.

19. Renaldo & Clara: 'L’amor fa calor'

Clara Viñals no abandona el pop de melodies polides, però a L’amor fa calor mou els peus per ballar amb ritmes de R&B i electrònica (atenció a la producció de Rodones, per exemple). Aquest vestit més contemporani reforça encara més la ironia d’unes lletres que parlen d’amor quan no ho sembla, i quan sí que ho sembla... probablement no ho són. Són Renaldo & Clara al sol.

20. Phoebe Bridgers: 'Punisher'

Phoebe Bridgers ha fet un pas endavant a Punisher, un disc en la millor tradició del folk-pop que explica històries. La californiana obre la porta a inseguretats i ràbies, enlaira amb els vents temes com Kyoto i busca el refugi del to menor en les balades. I quan el disc ja està sent prou sòlid, remata Punisher amb la monumental I know the end, una cançó que mira de tu a tu a Sufjan Stevens.