'Rogue One': el miracle digital de la resurrecció

BarcelonaA la magnífica pel·lícula del 2013 El congrés, una reflexió en clau de ciència-ficció sobre el futur del cinema, Robin Wright interpreta una versió fictícia d’ella mateixa: una actriu en l’ocàs de la carrera que ven la seva imatge a un estudi perquè una Robin Wright creada digitalment agafi el seu lloc a la pantalla. És l’actriu perfecta: no cobra salari, no envelleix i no té escrúpols per actuar en qualsevol tipus de pel·lícula.

La premissa d’El congrés està a punt d’abandonar el terreny de l’especulació científica. Rogue One, la nova entrega de la franquícia Star Wars, ressuscita digitalment l’actor britànic Peter Cushing per reprendre el personatge que va interpretar el 1977 a Star Wars, Grand Moff Tarkin, comandant de l’Estrella de la Mort. Tot i que ja s’havia filtrat que el film recrearia digitalment la imatge de Cushing, veure la nova interpretació d’un actor que va morir el 1994 està sacsejant el món del cinema aquests dies.

La tècnica ja s’havia fet servir a El curiós cas de Benjamin Button i en l’última entrega de Fast & Furious, però el Cushing de Rogue One representa una nova fita tecnològica. La recreació realista d’una cara és el grau de dificultat més gran dels efectes visuals moderns: l’ull humà està molt entrenat a mirar cares i detecta les imperfeccions de seguida. Per ressuscitar Cushing digitalment, els tècnics d’Industrial Light & Magic van reclutar un actor televisiu -Guy Henry, de la sèrie de la BBC Holby City - i van capturar amb sensors i càmeres la seva interpretació de Tarkin per després reemplaçar en postproducció els seus trets facials pels de Cushing. Pot semblar més complicat que partir de zero, però és la tècnica més eficaç per capturar les microexpressions de la cara i aconseguir un resultat més convincent. Tarkin protagonitza un cara a cara amb el personatge de Ben Mendelsohn i juga un paper important en el clímax del film. “Trobo que se n’han sortit”, opina sobre el resultat el lleidatà Àlex Villagrasa, supervisor d’efectes visuals de títols com Buried, Grand Piano i la saga [REC]. “La il·lusió està molt reeixida, tot i que encara hi ha alguna cosa en els ulls i la mirada que no rutlla. Jo me’n vaig adonar ràpidament, que allò no era real, suposo que per deformació professional, però la majoria del públic no hi veu res estrany”.

Legalment, l’operació està blindada: Joyce Broughton, antiga secretària de Peter Cushing i responsable del seu llegat, va arribar a un acord amb Disney per cedir els drets d’imatge de l’actor. Però la tecnologia és tan nova que la legislació en aquesta matèria no és clara. Al Regne Unit, d’on era Cushing, no hi ha lleis sobre drets d’imatge post mortem, mentre que als Estats Units varien en funció de l’estat. En un article recent de Variety s’explicava que molts actors famosos de Hollywood estaven escanejant la seva imatge per recrear-la digitalment i assegurar el futur de les seves famílies en cas d’accident o mort. A Hollywood tothom és conscient que els temps estan canviant: abans de morir, Robin Williams va especificar al seu testament que la seva imatge no podria ser utilitzada fins al 2039.

Val la imatge o la interpretació?

Però tot i comptar amb el beneplàcit de l’actor, qui hauria de rebre el reconeixement per una interpretació digital? En els crèdits de Rogue One no s’indica el nom de Cushing com a intèrpret de Tarkin, sinó el de Guy Henry. Però si es fa servir la imatge de Marilyn Monroe en una pel·lícula, es podrà anunciar com la nova pel·lícula de Marilyn Monroe? “Jo crec que no -diu Villagrasa-. Serà la seva imatge, però no la seva interpretació. Fins i tot si d’aquí uns anys els ordinadors destil·len l’essència de la interpretació d’un actor, cada pel·lícula requereix una interpretació”. Més incògnites: quan un actor es negui a actuar en una seqüela, es recorrerà a aquesta tècnica? Serà un recurs per despullar els intèrprets que no volen mostrar el cos en pantalla?

Alguns actors no volen que s’exploti la seva imatge després de morts, però d’altres volen ser joves eternament. “Hi ha actrius que exigeixen que es rejoveneixi la seva imatge digitalment, una feina tècnicament molt difícil -revela Villagrasa-. A Los Angeles hi ha una empresa especialitzada en retoc digital d’imatge en moviment que per contracte no pot aparèixer en els crèdits”. Ahir es va anunciar que en la nova pel·lícula de Martin Scorsese, The Irishman, el director vol rejovenir digitalment Robert DeNiro i Al Pacino en els flashbacks del passat dels personatges. Això genera nous interrogants: ¿la interpretació de DeNiro i Pacino serà la referència per a la recreació digital?

A Rogue One també apareix una princesa Leia de vint-i-pocs anys, però en lloc de trucar a Carrie Fisher, la intèrpret original, el director va fitxar com a model per a la recreació digital una jove i desconeguda actriu noruega, Ingvild Deila. “Ens hauria agradat treballar amb Fisher, però han passat més de 30 anys -es justificava el director del film, Gareth Edwards-, i a mesura que et fas gran ja no ets el mateix, el teu llenguatge corporal canvia”. La Leia digital, tanmateix, no convenç Villagrasa: “Fa la sensació de tenir la cara massa rodoneta”.