Que la fotografia és emoció no és cap secret. Però quan és l’emoció el motiu pel qual pitges el disparador de la càmera, això marca la diferència entre una fotografia i una bona fotografia. I d’aquestes últimes, Eugeni Forcano n’era un gran col·leccionista. Donant una ullada a les imatges de carrer que lluïen a les portades de la revista Destino, ja veus que atrapava l’emoció d’un moment molt precís. Les de Forcano són unes fotografies en blanc i negre plenes de grisos d’una densitat exquisida, on tot era al lloc on havia de ser: la llum, els objectes i els personatges. Si a això hi afegim les sàvies paraules que triava per donar-los nom, el resultat és una visió ben personal del món que l’envoltava. Un món que documentava amb passió però que crec que en el fons no era el seu. Quan vaig entrar a casa seva i vaig poder contemplar en silenci aquell màgic espai, em vaig adonar que tots aquells objectes que atapeïen les parets també et transportaven a un univers barroc i oníric.
