'Sense sostre': una mirada visceral i gens diplomàtica a l’experiència de viure al carrer

Direcció i guió: Xesc Cabot i Pep Garrido. 99 minuts. Espanya (2019). Amb Enric Molina, José María Blanco i Laia Manzanares.

Acostar-se mitjançant la ficció a l'experiència del sensellarisme pot ser una tasca delicada. També pertinent: és una realitat que ens toca literalment en els nostres desplaçaments del dia a dia encara que sovint evitem adreçar-hi la mirada. Potser per això la pel·lícula de Pep Garrido i Xesc Cabot comença a flor de pell, entre els plecs de la roba del Joan, el seu protagonista, un sensesostre alcohòlic que malviu als carrers de Barcelona amb el seu gos i al qual acompanyarem en un dia a dia cada cop més incert.

El Joan l'interpreta amb admirable contenció l'Enric Molina, un actor no professional que ha conegut el que és dormir al carrer i a qui Cabot i Garrido converteixen en el centre absolut d'una proposta que no tem incomodar l'espectador. Mitjançant la soferta caracterització de Molina, un ús de vegades agressiu del desenfoc i la immersió progressiva en un territori de foscors que poden fer pensar en Pedro Costa, els cineastes busquen posar en primer pla l'angoixa física del desarrelament. Una aposta de risc com Sense sostre permet obrir el debat sobre com i des d'on cal explicar certes històries, i se li podrà criticar que el relat abraci cert tremendisme en certs moments, però alhora és valuós que ens permeti qüestionar-nos la forma de mirar la gent que viu al carrer. Tant la nostra com la dels seus realitzadors.