La misteriosa dona que va convertir casa seva en una obra d’art

MartorellNeus Sala, una artista autodidacta, amateur i anònima, va morir el 2012 deixant una casa-museu. De fet, n’eren dues. La dona, de 92 anys, havia passat els últims anys en una residència i va deixar els dos apartaments a l’Ajuntament de Martorell perquè els destinés a ús social.

Quan els funcionaris van entrar-hi van veure que no eren pisos ordinaris: estaven plens de centenars d’objectes quotidians trets de context i en exhibició, parets totalment cobertes de fotografies, cartells o bitllets de loteria. Algú va notar que aquell muntatge no era una acumulació de coses sense sentit, sinó que podria ser una obra d’art brut, un concepte definit pel francès Jean Dubuffet, que retrata les mostres artístiques fora dels marges comercials i la cultura oficial. També se’n diu art outsider o marginal. Aquí entra en joc Graciela García, investigadora d’aquest particular moviment, que va donar fe que entre aquelles parets hi havia un “microcosmos, un univers propi desenvolupat que compleix els criteris bàsics de reciclatge i un ordre particular”. García és, juntament amb Marta Miró, la comissària de l’exhibició virtual - espaineussala.com, que permet navegar pels detalls de l’interior dels habitatges- i la mostra física a l’Espai Muxart, una casa al barri històric de Martorell reconvertida en sala d’exposicions que acull l’obra de l’artista local Jaume Muxart. La mostra tancarà portes el 28 de gener.

Graciela García explica que l’obra de Sala descobreix un “món particular”, ja que en entrar, ni que sigui virtualment, als seus espais quotidians s’accedeix a un espai “d’imatgeria, amb sentit, que integra l’interès artístic i psicològic”.

Un personatge popular

Sala era un personatge molt conegut a Martorell, amb la seva imatge menuda, sempre impolutament vestida amb vestits que ella confeccionava o reinventava, ben maquillada, una mitja cabellera grisosa en els últims anys. I un somriure gairebé perpetu. Era una habitual de les exhibicions que s’organitzaven al poble, però pocs coneixien que dins de casa seva guardava un concepte d’art poc conegut i valorat a Espanya i Catalunya, contràriament del que passa, per exemple, a França.

Sala recollia objectes per oferir-los una segona vida, passats pel seu particular sedàs de l’art i la bellesa. D’una simple ampolla, porró o càntir en feia un gerro. Els pintava i hi enganxava sanefes o collages amb fotografies que ella mateixa retallava de diaris i revistes. “No és una selecció inconscient, ni de les fotos que hi enganxa ni de com col·loca els objectes”, destaca Graciela García, autora del blog temàtic El hombre jazmín. “La seva manera de crear és, precisament, reconvertir peces quotidianes en peces d’art”, explica la comissària.

Ningú sap quan li va començar la passió per fer art a casa, però s’apunta que potser es va estrenar forrant les parets del rebedor i les portes de les habitacions amb centenars de sèries de bitllets de loteria, postals i mapes. A partir d’aquí, la “pulsió creativa extrema”, com la descriu el catàleg, la va dur a no llençar res i a no descartar cap objecte. La seva afició va més enllà d’un col·leccionisme compulsiu i no té res a veure amb un quadre de síndrome de Diògenes, reitera la comissària. Sala era “plenament conscient que feia art, i per això volia ser reconeguda”, remata. L’obra, o les peces, va creixent com es crea un jardí, per dir-ho amb termes d’una altra de les grans aficions d’aquesta artista.

La mostra de l’Espai Muxart és només un tastet dels molts objectes que es van trobar en tots dos pisos. Un era seu; l’altre, heretat del seu germà petit, mort a mitjans dels 90. Hi ha, per exemple, nines, totes reinventades amb maquillatge o pentinades, i també xeringues i clauers penjats i aplegats amb “unitats de sentit”, apunta l’especialista. El desig d’art s’escampa per olles i paelles pacientment decorades amb motius florals i colors vius, per exemple. Sempre amb ordre i amb un sentit estètic, com el seu vistós vestuari o la roba de llit, coixins i cobrellits. Sala també es va atrevir a crear des de zero, amb dibuixos i pintures, on les boques i els ulls de les figures són el centre de la seva atenció.

No hi ha espai per al buit ni per al blanc. Amb tot, aquest ordre artístic que imposa a tots els objectes fa que entrar al seu món “no saturi”, matisa Graciela García. “La Neus tenia un continu desig d’embellir-ho tot”, resumeix la comissària. La jove Neus va estar sempre en contacte amb l’expressió artística, de la música al dibuix, del teatre a la poesia, i fins i tot va aprendre solfeig i piano. Diuen que la seva vida no va ser fàcil, marcada per la mort del seu germà gran al front de l’Aragó i per la del seu primer marit quan encara era una dona jove. El seu únic fill va morir d’un accident el 2003. Diuen que li hauria agradat veure l’exposició.