Música

Luis Eduardo Aute, l’escèptic que creia en la tendresa

Luis Eduardo Aute, mort aquest dissabte als 76 anys en un hospital madrileny, era una veu serena, home de molt dir i poc cridar. Deia que li agradava “la imatge del puny d’acer en guant de vellut”. Pintava perquè sempre va ser la seva passió, la primera i la vocacional. Escrivia cançons per treure’s “càrregues de sobre”, i perquè així transmetia la seva poesia, encara que fos amb la veu d’altres, les de Massiel ( Rosas en el mar), Mari Trini ( El alma no venderé) o Rosa León ( Al alba).

Només obeïa la bellesa, una veritat que per a ell era tot el contrari de l’ambició parasitària, la violència i la mentida. La Transició la va rebatejar com a Transacció, tenia aquest bon sentit de l’humor, i quan calia esmolava els versos. El 2012 va dedicar la cançó Feo Mundo Inmundo al Fons Monetari Internacional. “El terrorisme financer està dirigint el món”, afirmava “decebut i rabiós” en veure les polítiques que s’aplicaven en aquell món en crisi. 36 anys abans ja havia cantat Ay Suiza, patria querida, amb lletra de Forges. La denúncia contra el frau fiscal era la mateixa: contra la cobdícia, l’egoisme i la insolidaritat.

Mor el cantautor Luis Eduardo Aute

Tanmateix, Aute no creia en l’etiqueta cançó protesta. “Hi ha cançons que sorgeixen del plaer de viure i altres del dolor de la supervivència, i on un manifesta els seus propis fantasmes o els fantasmes que té al seu entorn, però molt lluny de les etiquetes. Jo no he fet mai cançó protesta, tot i que sí que he escrit cançons que són crítiques, i en algunes he intentat manifestar amb certa vehemència el meu desacord amb l’entorn”, assegurava fa vuit anys, després de publicar el disc El niño que miraba el mar. El plaer, la supervivència, la bellesa i, quan s’hi esqueia, la vehemència en rima consonant eren Aute, un gegant de la cançó, referent transversal com n’hi ha hagut pocs a l’estat espanyol i, esclar, autor de cançons com Al alba, Sin tu latido, Dos o tres segundos de ternura i No te desnudes todavía. Profeta de la tendresa i cantant sense pressa, d’alè mesurat com Leonard Cohen, amb qui sovint se’l comparava. I aleshores Aute recordava que el seu Aleluya era del 1967 i, per tant, molt anterior al del canadenc.

“Queda la música” de Gràcia estant (recordant Luis Eduardo Aute)

La tristesa va omplir dissabte a la tarda de confinament. Justament la tristesa que en els últims anys intentaven espantar les persones que esperaven que es recuperés de l’infart que va partir el 2016. “No conec ningú que parli malament de l’Aute”, deia Marina Rossell l’any passat en un concert a l’Auditori del Fòrum en què diferents artistes van “celebrar la seva música, el seu talent, el seu tarannà i la seva honestedat”.

Aute, fill de filipina i català, va néixer a Manila el 1943. El seu primer record era “l’olor de mort” durant el bombardeig de les forces aèries nord-americanes del 1945 durant l’ocupació japonesa. I va tornar a aquella memòria en el curt d’animació El niño y el basilisco (2012), perquè Aute “era un artista del Renaixement, feia moltes coses i les feia totes bé”, diu Pere Camps, director del Festival Barnasants, recordant que també va dirigir el llarg Un perro llamado Dolor (2001).

El primer impuls va ser la pintura, i el 1960 ja va fer la primera exposició a Madrid, la ciutat on s’havia instal·lat la família en tornar de Filipines. El segon, la poesia, i d’allà a la música, i allí Elvis Presley, Bob Dylan i sobretot Jacques Brel. Podia haver viscut com a compositor, veient amigues com Massiel convertint en èxits cançons escrites per ell, però el productor Juan Carlos Calderón el va convèncer que pagava la pena que cantés, i el 1968 va publicar els discos Diálogos de Rodrigo y Ximena i 24 canciones breves. Tanmateix, la pintura, la literatura i el cinema pesaven més en la balança que les obligacions de la música. Aute no era amic de cantar en programes de televisió, ni de concerts ni de fer promocions sense solta ni volta.

Una altra composició seva, Las cuatro y diez, va ser èxit en la veu de Rosa León el 1973, i novament va ser requerit per cantar. Aquesta vegada hi va posar condicions, i arriba l’Aute dels discos Rito (1974), Espuma (1975), Babel (1976), Sarcófago (1977) i Albanta (1978). Són l’obra d’un gegant que es reconeix escèptic, que alterna el rigor conceptual i la cançó més senzilla, el plaer i la mort, la intimitat i la sàtira. Era un gegant que en plena Transició sabia veure que hi havia massa “profetes professionals de la llibertat”, com cantava a De paso. Aquí coincidia amb Ovidi Montllor. També era com Silvio Rodríguez, tot emoció i sensibilitat, però amb un bri d’escepticisme al llavi.

La trampa de l’amor

L’Aute de la segona meitat dels 70, que també treballa en bandes sonores per a Fernando Fernán Gómez, Jaime Chávarri i Francesc Betriu, cada cop se sent més a gust en un escenari, i encara més quan a principis dels 80 coneix el guitarrista Luis Mendo i el grup Suburbano. Amb ell va trobar la manera de fixar una estètica més lligada a l’època a partir de discos com Alma (1980) i Fuga (1981). Quan la ventada dels pactes de la Moncloa es treia de sobre els cantautors, Aute va emergir amb formes més pop, però sense renunciar a res, i amb una interessant càrrega irònica. “L’amor és la trampa que ens inventem per oblidar la mort”, deia Aute, l’escèptic que creia en la tendresa i que va aixecar monuments a l’amor com els del disc Cuerpo a cuerpo (1984).

L’èxit no el va fer abaixar la guàrdia, i amb Segundos fuera (1989), el disc de La belleza, va engegar la trilogia de cançons d’amor i ràbia, expressant amb el puny d’acer en guant de vellut el malestar davant la deriva neoliberal del món, com ho tornaria a fer als discos A día de hoy (2007), Intemperie (2010) i El niño que miraba el mar (2012), “una trilogia que podria titular-se Canciones de amor y destrucción”, com deia Aute. Un gegant.

Quatre cançons d’amor, dolor i ràbia

‘Al alba’

Franco seguia viu i executant. Luis Eduardo Aute va destil·lar la nit més llarga entre metàfores d’amor i versos explícits sobre aquell maleït ball de morts del franquisme. Primer la va cantar Rosa León, i Aute la va incloure cantada per ell al disc Albanta (1978)

‘Las cuatro y diez’

Potser sense Las cuatro y diez Aute no hauria tornat a publicar discos. Novament, primer la va cantar Rosa León, i ell la va convertir en una de les joies de l’àlbum Rito (1974). És una de les més emocionants cròniques d’un temps i un país.

‘Sin tu latido’

Amb la guitarra elèctrica i l’orgue a banda i banda, l’Aute de Cuerpo a cuerpo (1984) canta a un amor absent, però el lament no és ben bé el que sembla. El talent poètic fa avançar la cançó cap a les lògiques de la ruptura, l’odi i el menyspreu.

‘La belleza’

Aute tenia el talent per expressar el desencant en primera persona i alhora reflectir un sentiment compartit. Això és La belleza, la revolta d’un escèptic que veia el món perdut però que no pensava abandonar-nos.