La mort d’Alicia Alonso tanca un estil de fer dansa

BarcelonaBalletòmans del món sencer estan de dol després de la mort, dijous passat, d’Alicia Alonso, l’última prima ballerina assoluta, tota una llegenda del ballet que tanca, amb la seva desaparició, un estil de fer dansa basat en la força de la personalitat i la interpretació, i no tant en les proeses tècniques, tal com és tendència ara. El seu és l’últim gran nom d’una època d’or per al ballet, al costat de Margot Fonteyn, Maia Plissétskaia i Yvette Chauviré.

Alicia Alonso, amb els seus turbants llampants, els seus collars de perles, les celles perfilades i els llavis vermell rabiós, era tota una institució artística, però també política per la seva fidelitat a la Revolució Cubana. A Cuba, on l’anomenen carinyosament nuestra Alicia, l’acomiaden avui amb tots els honors al Gran Teatro de l’Havana, batejat el 2015 amb el seu nom. “El poble podrà venir a retre tribut a la gran artista”, deia un comunicat emès ahir pel ministeri de Cultura cubà i recollit als mitjans locals. Alonso serà enterrada al panteó familiar del cementiri de Colón, “d’acord amb la voluntat dels seus éssers estimats”.

La ballarina i coreògrafa estava ingressada al Centro de Investigaciones Médico Quirúrgicas (Cimeq) de l’Havana, on va morir a les onze del matí a causa d’una fallada cardiorespiratòria. El 21 de desembre hauria fet 99 anys. Malgrat la seva avançada edat, va estar fins a l’últim sospir al capdavant del Ballet Nacional de Cuba, que va fundar el 1948 i del qual era la primeríssima figura.

Alonso no es perdia mai cap funció dels seus ballarins i sortia a saludar al final de l’estrena, els peus en primera posició. Per això la seva absència en l’última visita de la companyia cubana aquest mateix estiu al Teatre Tívoli de Barcelona ja va deixar clara la fragilitat de la seva salut. A Barcelona hi venia sempre de gust: d’una banda, perquè a la capital catalana, a la Clínica Barraquer, va ser on la van operar de la vista el 1972, i, de l’altra, perquè hi havia actuat moltes vegades amb la seva companyia. Al Gran Teatre del Liceu hi va debutar el 1969, i el 1971 va rebre la Medalla d’Honor del teatre. A més, Alonso va convidar ballarines catalanes a la seva escola, com ara Pilar Llorens i Rosita Segovia, que es va formar amb els germans Fernando i Alberto Alonso.

Parlar de la vida d’Alicia Alonso és parlar de dansa, de dansa des del punt de vista de la passió i el compromís total amb aquest art, tan exigent i poderós. Va ser una nena prodigi pel seu afany d’aprendre -de petita anava per casa amb les sabatilles de punta-, i amb deu anys va ballar el Grand Vals de La Bella dorment al Teatro Auditorium de l’Havana. Amb quinze anys es va casar amb Fernando Alonso i es va plantar a Nova York, on va començar la seva carrera amb l’American Ballet Theatre, amb el qual va ballar en els musicals Great Lady, el 1938, i Stars in your eyes, el 1939. El 1943 va substituir la gran Alicia Markova a Giselle, i va ser en aquest paper de camperola traïda i convertida en un esperit esllanguit, una Willi, que Alonso va aconseguir fama mundial.

De ‘Giselle’ a ‘Farfalla’

Alonso es va fusionar amb Giselle, però també va ser una sorneguera Swanilda a Coppélia, una magnètica Carmen, una Odette/Odile d’ El llac dels cignes de vertigen, i així fins a 134 títols del repertori clàssic i contemporani. Amb el seu carisma i voluntat de ferro, va ser capaç de fer carrera malgrat les greus deficiències visuals que tenia. Durant anys va ballar pràcticament cega. Potser per aquest motiu va desenvolupar un equilibri interior esbalaïdor. Va crear fins a 69 coreografies i amb la seva Farfalla (papallona) es va acomiadar dels escenaris a Itàlia el 28 de novembre del 1995 amb 75 anys. El març passat recollia el guardó Estrella del Siglo de l’Institut Llatí de la Música per “haver dut la cadència de l’estil llatí al ballet clàssic” i, efectivament, si alguna cosa distingeix l’escola de dansa cubana és aquesta aproximació saborosa i sensual al ballet. “L’escola cubana segueix un estil del qual vaig ser el model i que consisteix en sentir l’expressió de la dansa, en dir el moviment i donar sentit a la història, interpretar-la, ja sigui mirant als ulls el teu partenaire o sentint-te’n enamorada, si cal”, va dir en una ocasió. Concebia el moviment com una manera de parlar amb el cos i creia que s’havia de ballar “amb el cos sencer”.

Alicia Alonso se’n va, però no només deixa un capítol extens en la història de la dansa, sinó també el recordatori d’una manera de fer dansa, no tant tècnica i circense, com s’estila actualment, sinó més expressiva i sentida, un estil que es manté viu a través de la companyia que va fundar i dirigir, avui en mans de la seva deixeble Viengsay Valdés. Alonso ho va deixar tot ben lligat per preservar el seu llegat, i el juny passat el Ballet Nacional de Cuba, de setanta anys d’història, va ser declarat Patrimoni Cultural de la Nació. Alicia Alonso ja és immortal.