Patrimoni cultural: castells
Cultura 23/07/2019

Visita als murs de la Girona romana i carolíngia

Als anys 30 els gironins encara enderrocaven muralles amb orgull. No va ser fins a finals del franquisme que les van començar a protegir

i
Daniel Romaní
4 min
Les muralles de Girona es poden recórrer a peu: una passejada de dos quilòmetres.

GironaVa ser una festassa, un dels grans esdeveniments de l’any. No se celebrava un casori reial, ni l’estrena d’una sala de concerts, ni la final d’una competició esportiva, no. Era l’acte d’enderrocament de la primera pedra d’un dels baluards de les muralles de Girona. Van assistir-hi autoritats com el president de la Generalitat, Francesc Macià, i el de la República Espanyola, Manuel Azaña. Fa menys d’un segle d’aquesta festa: va tenir lloc als anys 30. Aquesta no ha sigut l’última destrossa provocada a la muralla de Girona: en període franquista encara s’enderrocava el portal de Sant Daniel perquè els cotxes hi passessin amb facilitat.

Em costa imaginar que fa tan sols quatre generacions demolir les muralles fos motiu de joia. Però esclar, suposava desfer-se d’una cotilla de pedres ancestrals a les quals ningú donava valor. Volia dir creixement i prosperitat. “ ¡Abajo las murallas! ”, proclamava a la portada una revista gironina que tenia per nom... Enderroc. No va ser fins a finals del franquisme que a Girona va començar-se a parlar de revalorar el poc que quedava de les muralles del nucli antic de la ciutat (de les més noves, construïdes al segle XVII, només en quedava la part d’un baluard, ben visible encara avui perquè és el basament de l’escultura d’un lleó). Sortosament, les muralles gironines s’han anat restaurant i consolidant durant les últimes dècades. A més, el camí de ronda, que circula per la seva part més alta, s’ha fet transitable per als vianants.

“És vinya verge”, em diu Pere Freixas, historiador, especialista en art gòtic català i exdirector del Museu d’Història de Girona, que em fa de guia, al veure que em fixo en un conjunt de fulles que entapissen un pany de muralla. “En comptes d’heura, que pot arribar a esquerdar el mur, s’ha optat per vinya verge”, explica. El Pere està jubilat, i qualsevol podria pensar que té tot el temps del món, però camina a pas ràpid, àvid de mostrar-me les muralles (i tot el que es veu des de les muralles!).

L’altura considerable que hem guanyat de seguida que hem començat a fer el camí de ronda -d’uns dos quilòmetres de llargada- ens permet veure tot el nucli antic, la Força Vella, per on passava la Via Augusta -no seguia el traçat de l’actual AP-7, doncs. Ara tot aquest barri és un focus de cultura: acull el Centre Cultural La Mercè, el Museu d’Història de Girona... i també algunes cases ben enjardinades. Quina bona sorpresa, trobar jardins al nucli antic de Girona. Al fons, ataüllem uns quants elements verticals: els arbres de la Devesa i la fumera de la fàbrica Nestlé.

Visitem els murs de la Girona romana i carolíngia

Per uns moments em sento funàmbul: la muralla seria la corda, sustentada per diverses torres. En algun tram perd alçada i tot seguit la recupera, talment una corda que aguanta força pes. Però, tot i l’altura, caminar per la muralla no suposa cap mena de perill, ja que té baranes en tot el recorregut.

Som ara a la torre del telègraf. El nom li ve de la seva utilització com a estació de telegrafia òptica de la línia militar que anava de Barcelona a la Jonquera. Des d’aquí dalt veiem les restes del que va ser la torre més gran de la ciutat, la Torre Gironella, destrossada durant la Guerra del Francès, a principis del segle XIX. Hi queden uns pocs carreus de grans dimensions, de l’època romana. “La Torre Gironella s’unia a la muralla per dos murs que anaven distanciant-se entre ells i formaven un triangle. Aquest seria el motiu pel qual es diu Gironella: Girona petita”, em diu Pere Freixas. “Girona era un triangle. La base del triangle és el riu Onyar i ara som en un dels vèrtexs. Els romans la van crear així per aquest terreny de pendent pronunciat; normalment les ciutats romanes colonials eren de forma quadrada o rectangular”, m’explica just quan passa una parella agafada de la mà que ha de desfer-se per deixar-nos avançar.

“Des de la seva fundació, en època romana, fins a l’any 1000 Girona pràcticament no va créixer d’aquest triangle”, m’explica el Pere quan ja trepitgem les muralles carolíngies (segles IX i X), que es caracteritzen perquè són el doble de gruixudes que les romanes. “El que van fer els carolingis va ser fer una segona muralla paral·lela i unir-les totes dues per tenir encara més protecció. Aquestes muralles carolíngies són de les més gruixudes d’Europa”, em diu.

Ens trobem ara davant del portal de Sobreportes, l’entrada nord de la Girona antiga. A mà dreta tenim l’absis de la basílica de Sant Feliu, que segles enrere havia sigut la catedral de Girona. El mur del costat de l’absis té finestres petites i enreixades, merlets i espitlleres. “Aquesta basílica és un castell!”, exclamo. “Sí, sí. Aquesta era una de les grans entrades a Girona i calia vigilar-la bé. En èpoques bèl·liques fins i tot es posava una passarel·la de fusta entre la basílica i la porta de Sobreportes, així es reforçava la defensa del raval de Sant Feliu”, m’explica el Pere.

A tocar de la basílica de Sant Feliu veiem un grup d’amics que es fan una fotografia petonejant el cul de la lleona. Es diu que si fas un petó a aquesta escultura tens assegurat que tornaràs a Girona. “Collonades...”, xiuxiueja el Pere. “Això no té cap mena de tradició més enllà d’un parell de dècades”, hi afegeix. Probablement aquest grup marxarà de la ciutat sense conèixer el lleó del baluard, que té menys glamur però molta més història.

Una ciutat gairebé immortal

Els romans van fundar al segle I dC Gerunda, una poderosa fortalesa amb sòlides muralles, gràcies a les quals, i al seu emplaçament, ha resistit un munt de setges, ràtzies i assalts i ha tingut un paper clau en el control de les comunicacions nord-sud. “És una ciutat gairebé immortal. Només va caure d’una manera tràgica en dues ocasions: el 1285, durant el setge francès de Felip l’Ardit, conegut pel miracle de les mosques, i en el setge napoleònic de 1808-1809”, recorda Pere Freixas. “Això era la universitat; ara és el rectorat”, continua. Som davant un edifici de pedra, baixet en comparació amb la catedral i la basílica de Sant Feliu. “Aquí és on es llegien les tesis doctorals, però el 1714 Felip V va abolir la Universitat de Girona. No es va llegir cap tesi des d’aquell any... fins al 1981”, remarca. I amb un somriure murri em diu que la primera tesi que es va llegir després d’aquell llarguíssim parèntesi va ser la seva: L’art gòtic a Girona. Segles XIII-XV.

stats