Cultura 07/12/2014

La música en català en 501 cançons

El periodista Jordi Bianciotto aplega en un llibre la diversitat del cançoner

Xavier Cervantes
4 min

BarcelonaA primera vista podria semblar un cens selectiu de cançons aplegades sota un títol cridaner: ">501 cançons catalanes que has d’escoltar abans de morir (Ara Llibres). Però el que ha fet el periodista Jordi Bianciotto (Barcelona, 1964) va molt més enllà i es pot llegir com un relat històric i sociològic. L’única premissa prèvia va ser que estiguessin cantades en català. A partir d’aquí, llibertat per estructurar un relat polièdric en deu àrees temàtiques. “Havia pensat ordenar la llista per estils i escenes, però em va semblar més interessant fer-ho per temes barrejant estils i èpoques, i que en un mateix capítol poguessis trobar una cançó protesta de Raimon i una d’Els Surfing Sirles”, diu Bianciotto.

Col·laborador d’ El Periódico de Catalunya des del 1995, Bianciotto dedica un text personalitzat a cada cançó. Alguns són més llargs, i és una manera de destacar-ne la rellevància, i el conjunt acaba configurant un assaig que permet treure’n moltes conclusions, a més de testimoniar la història de la cançó en català i connectar-la amb el present. “És un llibre escrit des del 2014, i em sembla bé que es noti. Potser per això hi ha una presència important de música de l’última dècada. I des del present he anat cap enrere sense límits, perquè recull també cançons tradicionals de segles remots”, explica. Remots sí, però no morts, perquè “hi ha peces tradicionals que les han recuperat grups actuals, que és el que ha fet La Troba Kung-Fú amb La cançó del lladre ”, afegeix.

La selecció temàtica evidencia que, com passa en qualsevol cançoner, les cançons en català aborden qüestions molt diferents, de la ràbia de L’Odi Social ( Ataka l’estat ) i La Banda Trapera del Río (Ciutat podrida ) a la sexualitat explícita dels Orxata (Orgasme ) i Lluís el Sifoner (Tinc un mànec ). I, esclar, l’amor exaltat de Boig per tu. “És una cançó molt èpica, i encara més en la versió de Shakira, amb aquelles guitarres dignes d’una power ballad de Jennifer Rush”, diu sobre el tema de Sau.

“Hi ha cançons que parlen de mons interiors, de lluita, del relat del país, i algunes que són artefactes abstractes sorgits de la fantasia, com les del “corrent boletaire” de Sisa, Antònia Font i Roger Mas. També hi ha expressions de rock’n’roll way of life a la catalana, perquè el rock català de grups com Sopa de Cabra i Lax’n’Busto ja era una mica això”, assegura. I molta presència femenina, “perquè, sobretot els últims anys, hi ha moltes veus molt interessants”.

Els fruits de la censura

Així doncs, quina singularitat té el cançoner català? “La condició anòmala de la llengua ha fet que la cançó en català produís uns fruits diferents dels de cultures més normalitzades. L’estaca és un fruit claríssim de la censura. Si no hagués existit la censura franquista, potser aquesta cançó no existiria, o tindria un altre títol”, explica Bianciotto.

Tanmateix, L’estaca és segurament “la cançó més internacional” del cançoner català, i encara té vigència, com demostra el fet que Podem la fes servir per tancar un acte a Madrid. “No m’és fàcil posar-me en el cap de Pablo Iglesias -diu Bianciotto-. Hi ha cançons catalanes dels anys 70 que connecten amb l’imaginari de protesta de la progressia espanyola, encara que em costa una mica imaginar que L’estaca sigui un referent revolucionari per a la gent jove de Madrid ara mateix. Durant el franquisme i la Transició els cantautors catalans queien bé a la progressia espanyola. Després la percepció de la cançó en català va canviar durant els 80, curiosament a mesura que la salut de la llengua s’anava recuperant”.

La tria de les 501 cançons també deixa veure la línia descendent de la importància dels poetes en la cançó. “La majoria de cantautors han dedicat cançons a poemes. Potser era per la necessitat de buscar una veu que digués per ells les coses de manera sofisticada i poètica. Però en els últims temps això està una mica en decadència i els nous cantautors, que sovint són de l’òrbita del pop, ja parlen més amb la seva veu”, afirma.

En canvi, l’empremta de la cançó popular tradicional és gairebé una constant. “El component folk continua present i és segurament un tret distintiu de la música catalana”, diu. La connexió amb la tradició ha donat fruits tan poderosos com La caiguda de Lleida, de Xavier Baró, una cançó “fascinant” que el cantautor de Ponent va escriure mentre passejava per les ruïnes del que havia sigut Almacelles abans que el poble fos cremat durant la Guerra de Successió. “Impressiona la connexió amb la història que Xavier Baró aconsegueix transmetre amb tanta vivacitat. A més, es tracta d’un episodi molt poc conegut de la nostra història”, exclama.

Un altre encert del llibre és que recull tots els accents de la llengua i que fa palesa “la vitalitat” del present de la música del País Valencià. Tampoc oblida músics d’altres àmbits lingüístics com Gato Pérez i Joan Baez, que també han aportat la seva veu al cançoner en català.

stats