Brahms a la sueca al Palau de la Música

BarcelonaOrquestra Simfònica de la Ràdio Sueca

Palau de la Música. 9 de maig del 2022

Daniel Harding és un director que o agrada molt o no agrada gens. N’hi ha prou amb llegir les crítiques de les seves gravacions de les simfonies de Johannes Brahms per constatar el contrast de parers. Precisament, el mestre britànic va dirigir fa quatre anys al Palau de la Música una lluminosa Tercera simfonia del compositor hamburguès.

Ara, Harding ha tornat amb l’Orquestra Simfònica de la Ràdio Sueca –n’és el titular– per dirigir les quatre simfonies de Brahms. Qui signa aquestes ratlles tan sols ha pogut assistir a la primera vetllada, integrada per la Tercera i la Primera. Va caldre un canvi de localitat després de la primera part per verificar l’honestedat de la lectura de Harding davant d’aquest cim del simfonisme romàntic. I és que la tercera va sonar amb un decibelatge no sempre justificat (qui sap si la meva percepció era enganyosa per ocupar una butaca lateral del primer pis i damunt de l’escenari), tot i l’excel·lent rendiment de la formació escandinava. Harding, dirigint de memòria (i amb la partitura tancada i desada damunt del faristol) va demostrar que respira amb els seus músics i que fins i tot “canta” i respira l’obra. Però va pecar de certa superficialitat en la resolució d’algunes frases i va fallar puntualment algunes entrades.

Amb el canvi de localitat i a la platea del Palau, la primera de les simfonies brahmsianes va anar més enllà del tòpic que es tracta de "la desena de Beethoven”. Harding va voler demostrar –i a fe que va aconseguir-ho– que tot Brahms està ben present en aquesta obra, si bé les millors del catàleg segueixen sent (i això també és molt personal) la Tercera simfonia i la Quarta.

Harding és un director de gest clar, amb una mà esquerra que dicta el discurs, ben transmès, i els resultats arriben a ser espectaculars amb una orquestra de so generós, d’entrega total a la causa i de resultats brillants.

No haver pogut escoltar el segon concert, amb les simfonies parells, no em permet emetre una opinió sobre si Harding té o no un sentit unitari del simfonisme brahmsià, però intueixo que sí, perquè els enregistraments –tot i alguns sectors molt crítics– així ho palesen.