Als 80 anys, Philip Glass es mira el món amb ulls de clàssic en vida. No li ha sigut fàcil aconseguir el reconeixement: abans de viure de la música conduïa un taxi i quan es va elevar com un nom crucial de l’avantguarda vibrant del SoHo de Nova York dels 70 –l’escena minimalista en què també brillava Steve Reich–, se’l considerava el fàcil de la tropa, el comercial, perquè treballava per al cinema, componia a partir de discos de David Bowie i convidava David Byrne a cantar en les seves peces. Però el públic estava de part de Glass, i Glass en realitat no ho posava gens fàcil: la seva òpera Einstein on the beach, quan es representa, no baixa de les quatre hores –l’última reposició es va fer a l'octubre a París–, i en els últims anys ha intensificat el treball component per a estrenes de repertori, amb concerts per a violí i simfonies; l’Onzena se la va reservar per al seu aniversari, el 31 de gener, al Carnegie Hall. Ara abunden els discos homenatge a Glass, molts pianistes competents –Valentina Lisitsa, Víkingur Ólafsson, Maki Namekawa, Bruce Brubaker– l’incorporen al repertori, i a sobre ha tingut temps per escriure les seves memòries, Palabras sin música, que publica en castellà Malpaso. Glass se’ns ha fet immortal.
