Des del 1993, amb el notable Songs of faith and devotion, Depeche Mode sembla que tingui un pla mestre: publicar un àlbum cada quatre anys i sortir de gira fins que el cos aguanti. Una vegada superades les addiccions (sobretot les de Dave Gahan) a finals del noranta, la banda de pop-rock electrònic en actiu més gran del planeta ha desgranat una sèrie de discos que si bé es queden una mica lluny de les seves millors obres (Black celebration o Music for the masses), sí que mantenen el tipus amb dignitat. Ara bé, en el cas concret de Spirit la cosa va una mica més enllà. I és que el canvi de productor ha sigut clau per rejovenir el so i entregar el que potser és el seu millor treball en unes quantes temporades. La mà de James Ford (membre de Simian Mobile Disco i col·laborador d’Arctic Monkeys i Florence and the Machine) com a modelador de cançons es fa notar en un disc clarament polític en què els anglesos s’atreveixen a descriure el període obscur i reaccionari en el qual estem vivint ara mateix a les demolidores Going backwards i Where’s the revolution.
