Música
Cultura Música 30/06/2017

Què se n’ha fet dels Parchís?

La preparació d’un documental ha tornat a l’actualitat el grup infantil més famós de la història de la música espanyola. Parlem amb el seu impulsor, Richard Royuela

Borja Duñó Aixerch
2 min
Què se n’ha fet dels Parchís?

Com afrontes la teva vida quan deixes de ser una superestrella infantil? Com gestiones la resta dels teus dies? Això és el que han hagut de viure els que van ser membres de Parchís, un dels grups amb més èxit de la història de la música espanyola, i aquesta és la pregunta que es fa Richard Royuela, impulsor i guionista (amb Jordi Meya) del documental que s’està preparant sobre el grup. “Va ser la primera banda de la qual vaig ser fan -explica-. Un dia li vaig posar un DVD de Parchís a la meva filla i s’hi va enganxar. Això em va cridar molt l’atenció i vaig començar a investigar”. Va ser llavors quan Royuela va començar a “flipar” amb les històries del grup.

El primer que va conèixer va ser Frank Díaz (fitxa blava del 1981 al 1985), que ara és fotògraf. “N’hi ha que han tingut millor sort a la vida i n’hi ha que pitjor, però no hi ha cap joguina trencada”, assegura Royuela. De tots ells, Yolanda Ventura (fitxa groga entre el 1979 i el 1985) és l’única que té una carrera artística, fet que potser li ha vingut del seu pare, Rudy Ventura. La resta de fitxes amb qui Royuela ha contactat són Tino Fernández (fitxa vermella del 1979 al 1983), Gemma Prat (fitxa verda del 1979 al 1985) i David Muñoz (fitxa blanca, és a dir, el dau, del 1979 al 1984).

Deixar de ser nens

Tino, el cantant solista, el “guapet”, va ser el primer a deixar el grup. Què va passar? Simplement, que havia deixat de ser un nen. “Igual que jo em començava a fixar en els escots de les primeres fileres del públic, els meus seguidors deurien fer el mateix”, explica al teaser del documental. Els altres el van anar seguint, tot i que el grup va continuar uns quants anys més amb substituts. Deixaven enrere un èxit espectacular, sobretot a l’Amèrica Llatina, on passaven mesos de gira.

Gravacions, pel·lícules, entrevistes... el ritme era frenètic, perquè aquell grup que va néixer amb la idea de gravar un sol disc es va convertir en una màquina de fer diners. “Pot semblar una mica fort, però la nostra família érem nosaltres, convivíem més entre nosaltres que amb els nostres pares”, recorda la Yolanda. “Van arribar a tocar a l’Estadio Azteca, al Madison Square Garden...”, explica Royuela. “I treballaven 16 hores diàries set dies a la setmana, tot i que s’ho passaven molt bé i mai van tenir la sensació que els estiguessin explotant -continua-. Per tenir-los contents obrien botigues de joguines només per a ells, tenien la roba que volien...” Però al final es van adonar que no rebien tots els diners que els tocaven. A sobre quan van tornar a casa van veure que no coneixien el seu barri, que no tenien amics fora del grup. I van haver d’afrontar una nova vida.

De moment la pel·lícula està en fase de finançament i té oberta una campanya de micromecenatge a Verkami que, si es completa amb èxit, farà que Parchís - El documental vegi la llum el 2018, dirigit per Daniel Arasanz ( Venid a las cloacas, El peor Dios ) i produït per In-edit.u

stats