Música

Crònica

Una nit al ball de festa major amb Els Catarres

Els d'Aiguafreda omplen en el seu retorn a Barcelona

L'esperat retorn d'Els Catarres ha hagut d'esperar més del que ells mateixos haurien volgut. No només per l'any i mig que han estat parats, treballant en un nou disc, sinó també perquè l'estrena de 'Tots els meus principis', el quart treball del trio d'Aiguafreda, estava prevista per al 24 de març, el dia en què havien d'actuar al terrat del l'Oficina de Turisme de Girona, inaugurant el Festival Strenes. El concert, però, es va cancel·lar per solidaritat amb els últims diputats del Parlament de Catalunya empresonats. Amb aquests antecedents, la cita d'aquest divendres al Poble Espanyol, monopolitzant el Cruïlla de Primavera, tenia una flaire especial: primer concert de la temporada i entrades exhaurides amb setmanes d'antelació.

Els Catarres: "Als concerts no ens tallarem a l'hora de dir el que vulguem"

Els Catarres són un grup que no enganya a ningú: reconeixen obertament que són una banda de festa major. I no és una cosa intranscendent, ja que implica passar olímpicament de qualsevol sentit pejoratiu de la paraula. I ben fet que fan. Precisament en un típic ball d'estiu va convertir-se el Poble Espanyol: olor de carn a la brasa, llacets grocs, crits de "Llibertat" i famílies completes disposades a passar una bona estona de pop saltimbanqui i 'patxanga' amb lletres tirant a innòcues. El trio d'Aiguafreda s'ha electritzat amb el nou disc: Roser Cruells ha deixat el contrabaix pel seu germà petit, el baix, i Jan Riera s'ocupa de l'elèctrica i els teclats. El canvi va fer-se evident només sortir a l'escenari, amb l'amfetamínica 'Martina', una mescla de ska passat de voltes i un tema de Helen Love a 145 revolucions, i la dolça 'Una cançó que parla de tu'. Ben coneixedors de les seves virtuts, Els Catarres saben el que han de fer per acontentar la parròquia: cançons resolutives que barregen una mica de tot i que es posen al servei absolut de la rauxa i el component emocional. Per què t'has de complicar si això és el que et surt bé? Les antigues 'Nit d'agost' i 'Tokyo' en són brillants exemples. Sense oblidar el discurs polític (van recordar els presos polítics i cantants com Valtonyc, a qui van dedicar 'Seguirem lluitant'), van saber posar-se inofensivament contundents ('Setge'), corejables ('Perfectes'), amorosos ('Lluna nova') i 'adrenalínics' ('Estels al vent'), i la van encertar amb la fórmula del pop melós semirumber de trompetes ('Invencibles').

Evadint la rutina

El triomf d'Els Catarres va ser, és, el de la quotidianitat, el ball en rotllana abraçat amb la colla, el cant a plens pulmons de la tornada i els somriures dels molts nens que aquest divendres eren al Poble Espanyol. El triomf, també, dels llocs comuns d'antigues peces com 'Vull estar amb tu' i 'Tintín' acabant ja el concert. És evident que les seves cançons no et faran reflexionar gaire, però ningú va dir que aquesta fos la funció principal del pop, que compleix perfectament quan es tracta d'evadir-se. Exactament igual que en una festa major, i això no té res de pejoratiu, tot al contrari.

Després de repassar bona part del seu últim disc, Els Catarres van acomiadar-se amb quatre bisos, encapçalats amb 'Fins que arribi l'alba', l'efectiu últim senzill.