MÚSICA

La nostàlgia punk-rock inunda el Poble Espanyol

NOFX i Bad Religion triomfen sense pal·liatius en la primera edició catalana del festival californià 'Punk in Drublic'

La línia evolutiva del punk-rock californià fa temps que traça una recta sense pendents, més plana i previsible que travessar la Ruta 66 en cotxe automàtic. Porten una pila d'anys sense moure's un mil·límetre del cànon marcat per la santíssima trinitat dels grups de punk més melòdic dels anys 80 (Descendents, Husker , Bad Religion ), un estereotip acabat de definir per la flota de la dècada posterior, les bandes que van aprofitar el vent favorable de la música alternativa per passar de tocar en cases okupades a ser estrelles internacionals, com Green Day , The Offspring i   NOFX .

La fórmula, tan efectiva com inamovible, consistia en afegir tornades recordables, cors èpics i melodies pop als clàssics riffs anfetaminats i les bateries revolucionades. Tot en cançons de menys de 3 minuts que van despentinar milers de caps de colors adolescents a l'època post- grunge . Sent un gènere tan hieràtic com aquest, han passat 25 anys de tot allò i els grups més populars segueixen sent els mateixos que llavors. Tres d'ells van trobar-se aquest divendres davant de 5.000 persones, al Poble Espanyol, en la primera edició catalana del Punk in Drublic , el festival itinerant ideat per Fat Mike, líder  de NOFX i del segell Fat Wreck.

Els primers caps de cartell d'una nit passada per aigua van ser Lagwagon, un d'aquells grups que van quedar-se a una passa de la glòria. Tot i que la seva època daurada (de Duh a Double Plaidinium) és una col·lecció de 'hits' infecciosos amb la que possiblement era la millor veu de la seva generació – Joey Cape–, en directe mai van acabar de rutllar amb la solvència dels grans. Sense res nou a presentar, i amb menys temps que els altres dos caps de cartell, van dedicar-se a tocar cançons que funcionaven fa dues dècades i que encara són efectives avui. Els Lagwagon tenen píndoles inqüestionables, com Sleep o Violins, però quan costa de diferenciar el que estan tocant ( Coffee and cigarettes va ser un desgavell) no pots parar de preguntar-te, incrèdul, com pot ser que aquesta gent faci 30 anys que toquen junts. Van semblar més còmodes al final del seu xou, amb el triplet guanyador d ' Alien 8 Making Friends i May 16. En qualsevol cas, massa tard.

Els plats forts de la nit

Tot i que el públic era de tot menys adolescent, els pares de tots plegats podrien ser els Bad Religion, següents en sortir, aquests amb un bon disc per ensenyar, el novíssim Age of unreason. Reverències pel majestuós concert que van fer Greg Graffin, Brett Gurewitz (cap de l'històric segell Epitaph) i companyia, que van saber escollir les millors cançons del nou treball (sobretot, My sanity) i combinar-les amb els clàssics habituals. Amb un  Graffin teatral i poblat de cabells blancs al capdavant, els californians van aconseguir mantenir un nivell altíssim l'hora que va durar el concert, amb pics d'especial brillantor, com amb Generator, tot just començar, I want to conquer the world 21st Century (Digital Boy) –amb aparició de Fat Mike–, les harmonies perfectes de Los Angeles is Burning i el final esperat, l'himne Punk rock song, quan tot just deixava de ploure. El concert dels Bad Religion va deixar la mateixa sensació que el retorn dels Descendents a Barcelona, al Primavera Sound 2017: si has de seguir tocant punk amb sis dècades a sobre, fes-ho amb aquesta dignitat, ofici i energia.

Faltaven les estrelles de la nit. Una banda que fa tres dècades que ofèn a tothom, diuen d'ells mateixos, però que encara es manté al tron dels grups més divertits que pots veure en directe avui dia. Passats els anys, NOFX han acabat quedant com el gran grup de l hardcore melòdic dels anys 90: el més compromès, el més elèctric, el més ric musicalment, el més graciós de veure i el que tenia els millors temes. Aquest divendres van fer un concert pràcticament perfecte en un Poble Espanyol que va rendir-se al messies Fat Mike –com sempre, amb cross dressing– i la seva tropa des del primer acord ( 60%) i fins a l'últim, als bisos amb Kill all the white man. Entremig no van parar de fer broma a l'escenari mentre els pogos brotaven de la pista, normal amb Murder the goverment, Stickin' in m y e ye i Linoleum sonant com una autèntica metralladora. Per acabar, l'immortal Don't call me white, una de les cançons més icòniques dels anys 90.

El d'ahir va ser un exercici de nostàlgia, amb gent que voreja els seixanta anys a dalt, a l'escenari, i quaranta a baix, entre el públic. Potser l'epitafi gairebé final d'un moviment que d'aquí 10 o 15 anys formarà part del passat, perquè el final d'aquestes bandes és més o menys pròxim. Sovint vist amb certa condescendència, ahir va demostrar-se que el punk-rock californià mai van ser només sabatilles Vans i cabells de colors, sinó grups consistents, divertits, contraculturals i amb la capacitat de fer himnes que passaran a la història. Ahir vam marxar a casa amb un bon constipat després de quatre hores sota la pluja, però conscients de veure un espectacle que repetirem poques vegades més en la nostra vida.