FRIDAY I’M IN LOVE

Les noves memòries de Brian Wilson

El cervell dels Beach Boys dona la seva última paraula a ‘Yo soy Brian Wilson... y tú no’, una autobiografia que vol ser definitiva

L’editorial Malpaso acaba de publicar en castellà l’autobiografia Yo soy Brian Wilson... y tú no, apareguda originalment en anglès el 2016. Aquest llibre de memòries del geni dels Beach Boys, escrit amb la col·laboració de Ben Greenman, substitueix el fallit Wouldn’t it be nice: My own story, del 1991, desautoritzat per Wilson quan es va saber que la major part del volum havia estat plagiat de biografies anteriors. A més, glorificava sospitosament la figura del doctor Landy, que durant una dècada li va xuclar la vida (i els diners), tot i que el terapeuta assegurava no haver tingut res a veure amb el text.

Yo soy Brian Wilson... y tú no és un llibre sobre un dels grans compositors del segle XX, però també és un llibre sobre la malaltia mental amb la qual el músic ha hagut de bregar tota la vida i de la qual el doctor Eugene Landy es va aprofitar per controlar-li tots els moviments i treure’n profit personal. Els anys amb Landy, explica Wilson, van ser un infern. El tenia confinat a casa seva sense poder veure els seus amics, li carregava les factures de les vacances de la seva família, posava el seu nom als crèdits de les cançons, l’obligava a treballar sense parar i el renyava constantment, i el feia sentir com una merda. No és l’única persona que el va traumatitzar. El seu pare, que al principi es va involucrar en la carrera dels Beach Boys, també podia ser un ogre, però Wilson -potser penedit per haver-lo fet fora del projecte- l’acaba redimint.

La història dels Beach Boys s’ha explicat moltes vegades, però Brian Wilson encara no n’havia dit l’última paraula. Els seus records estan plens de tendresa cap als seus germans Carl i Dennis, tots dos morts prematurament, i també cap a Al Jardine. És més ambivalent en relació al seu cosí Mike Love, amb qui s’ha vist en una sala de judicis més d’una vegada, i qui passeja el nom del grup pel món amb una gira interminable que esprem els hits de la banda quan ell n’és l’únic membre original. Una mena de grup d’homenatge que torna a visitar Barcelona el 12 de juliol al Festival Jardins de Pedralbes. De tota manera, Wilson no sona rancuniós. Per coincidència o estratègia editorial, Love també va publicar les seves memòries el 2016, Good vibrations: My life as a beach boy. Alguns crítics han apuntat que la història que explica Love podria estar més ajustada a la realitat i que qui hi ha rere el llibre de Wilson és en realitat la seva dona, Melinda.

En qualsevol cas, Love no és un dels millors músics de la història del rock i Wilson sí. Obres com Pet Sounds (1966) i SMiLE (completat el 2004) són autèntiques fites, no només de la música pop sinó de la música del segle XX. Wilson ha sigut sord d’una orella des que un nen li va donar un cop amb una barra metàl·lica i ha patit una malaltia mental gairebé tota la seva vida. Però res d’això li va impedir crear cançons meravelloses com God only knows, Heroes and villains i Good vibrations. Sentia veus dins seu, però a la vegada treballava amb les veus dels seus companys, trenant-les en polifonies quasi espirituals que encara avui sonen prodigioses. Era la sublimació de la música pop.

“Gairebé mai havia anat a la platja, de petit”, explica. “Tampoc era aficionat al surf. Una vegada ho vaig intentar i la taula em va picar al cap”, se sincera, en una de les moltes anècdotes que explica de forma no cronològica. No era un noi de la platja, era un cantant i compositor genial i s’emociona quan explica les cançons que encara el commouen: Be my baby de les Ronettes amb Phil Spector; A beautiful morning, dels Rascals, Tenderly, de Rosemary Clooney.

Hi ha una certa tristesa que acompanya tota la lectura. Des d’aquell vol a Houston l’any 1964 en què es va col·lapsar i va decidir que no tocaria més en directe, Wilson ha estat una persona fràgil i el que explica sobre els últims anys serveix per entendre millor les seves últimes actuacions a Barcelona amb els Beach Boys al Poble Espanyol i amb la seva banda al Primavera Sound; en totes dues ocasions feia patir. El millor homenatge que se li pot fer és tornar a escoltar les seves creacions al lloc on sí que ha estat un dels millors de la història: l’estudi de gravació.

Més continguts de