Crítica de música

El nu integral de Javier Camarena al Liceu

El tenor mexicà fa un recital històric ple de moments de glòria

Javier Camarena i Ángel Rodríguez

Gran Teatre del Liceu. 18 de gener

Va anunciar que sortia d’un fort refredat i que faria el que podria. I va començar: Ah, lève-toi soleil, de Roméo et Juliette de Gounod. Atac al si bemoll sobreagut sense problemes. Ovació. I va seguir: Un ange, une femme inconue, de La favorite de Donizetti. Atac al do sostingut sobreagut encara amb menys problemes. Ovació apoteòsica. I així successivament. I ja es veia que la nit seria de les que fan història al Liceu. I així va ser.

Javier Camarena s’estrena com a afrancesat al Liceu

Javier Camarena, després d’haver demostrat amb escreix a Barcelona que és un dels millors tenors del moment en òperes com Maria Stuarda, I puritani, La fille du régiment, Rigoletto i L’elisir d’amore, hi ha tornat per oferir un nu integral, amb un recital de molt risc, amb algunes de les àries més difícils del repertori romàntic (en francès i en italià) i de sortir-ne victoriós. Aborda descaradament els cèlebres nou dos “de pit” de La fille…, però preferim el seu cant amorosit per la sensualitat, pel bon gust, per l’expressivitat i per la comunicabilitat. Camarena surt a l’escenari i juga totes les cartes, sense marcar. I ho dona tot, despullant i mostrant tècnica i ànima. I això al públic li agrada, perquè veu i viu el seu art des de la sinceritat, sense trampes ni artificis. Fer fàcil allò més difícil, en definitiva.

Moments de glòria? Molts. Començant per les irisacions d’una ària com Vainement, ma bien-aimée, de Le roi d’Ys de Lalo, sense oblidar la versió italiana de l’ Ach, so fromm, de Martha de Flotow. Fissures? Un petit accident, sense importància, a Fra me ricoverò, de Lucia di Lammermoor, i el segon i darrer bis, Pel teu amor, en català i amb algun problema d’emissió i de memòria. Lògic: Camarena no va deixar de cantar i no va donar-se treva. El va ajudar –i molt– un gran pianista com Ángel Rodríguez i el tenor mexicà l'hi va agrair. D’això se’n diu ser tot un senyor.