Una òpera de circumstància en un muntatge de circumstància
Crítica de la producció d''Il viagio a Reims', de Rossini, al Liceu
'Il viaggio a Reims'
Gran Teatre del Liceu, 18 de setembre
La vida sobre els escenaris d’'Il viaggio a Reims' va ser encara més curta que el regnat de Carles X de França per a la coronació del qual va ser composta. Després de més de segle i mig d’oblit, l’obra ressorgiria el 1984 al Festival de Pesaro, revelant al món una obra d’una inventiva sense defallença, un mostrari perfecte del geni rossinià, de la seva implacable mecànica musical i del cant ornat com a creador de sentit i font de plaer. Tanmateix, 'Il viaggio a Reims' planteja reptes formidables, no debades va ser pensada per als cantants del Théâtre Italien i l’Òpera de París, que és com dir les millors veus de l’època. Un repte no gaire ben resolt en la producció d’obertura (que no inaugural) de la temporada del Liceu.
Per al desaparegut Alberto Zedda, summe rossinià davant l’Altíssim, hi havia dues maneres de bastir un repartiment per a aquest títol: amb els millors intèrprets rossinians del món o bé amb joves disposats a treballar a fons. Pesaro va optar el 2001 per la segona opció, amb una posada en escena reposada de forma regular per la qual han passat dotzenes de participants de l’Accademia Rossiniana. El Liceu ha preferit una solució mixta (d’acadèmia ni en té ni se l’espera), combinant veus en plena carrera amb intèrprets en els primers estadis de la professió, decisió que es va traduir en un acusat desnivell qualitatiu en un repartiment sense elements enlluernadors.
Les irisacions poètiques i les floritures de Corinna no van suposar cap problema per a Irina Lungu, mentre que Marina Viotti aportava una notable homogeneïtat de registres a Melibea, Roberto Tagliavini va ser un sonor Lord Sidney i Manel Esteve un correcte Don Alvaro. Ara bé, ningú va clavar les rèpliques com el Trombonok de Carlos Chausson, insubstituïble en el repertori còmic. Els dos tenors van mostrar similars aptituds en les agilitats i les ascensions al sobreagut, amb un timbre més consistent per al Belfiore de Taylor Stayton que el del Libenskof de Levy Sekgapane. La Madame Cortese de Marigona Qerkezi va abusar d’un agut percutent, Leonor Bonilla va ser una 'soubretística' Folleville i Pedro Quiralte va quedar sobrepassat per l’ària de Don Profondo. Amb un repartiment tan dissemblant, és comprensible que la batuta de Giacomo Sagripanti maldés amb èxit variable en mantenir el to efervescent de la partitura. La funcional producció d’Emilio Sagi no va trobar gaire recursos per animar una trama mínima, alhora que, ocupant només el frontal de l’escenari, semblava ben poca cosa al Liceu.
