Cinema

Renée Zellweger, elogi del transformisme

Segon Oscar per a l'actriu texana, ara per convertir-se en Judy Garland

Observada des d’una perspectiva industrial, Judy, retrat del geni musical i el declivi personal viscut per Judy Garland els últims anys de la seva vida, sembla una pel·lícula prefabricada per garantir la consecució d’un Oscar per a la protagonista, Renée Zellweger. D’una banda, tenim la fascinació dels acadèmics de Hollywood per les transformacions físiques d’actors i actrius que aspiren a mimetitzar-se amb les celebritats a què donen vida –en els últims anys, Remi Malek com el Freddy Mercury de Bohemian rhapsody, Gary Oldman com el Winston Churchill de Darkest hour i Eddie Redmayne com l’Stephen Hawking de La teoria del tot–. D’altra banda, hi ha la pirotècnia dramàtica que acostuma a acompanyar aquests biopics crepusculars. I, finalment, hi ha punts extra per incloure una història extrafílmica d’aprenentatge artístic: en aquest cas, Zellweger va dedicar gairebé un any i mig a preparar-se per interpretar els temes que Garland va cantar en la gira de concerts londinencs que recrea la pel·lícula.

'Judy': Ha renascut una estrella

Amb tots aquests factors, més algun detall per a la galeria –Zellweger va néixer el 1969, l’any de la mort de Garland–, la victòria de la protagonista de Jerry Maguire (1996) semblava inevitable, malgrat l’escassa originalitat d’una pel·lícula situada entre el sensacionalisme i l'hagiografia. En tot cas, Zellweger s’encarrega de complir tots aquests requisits amb disciplina, tal com el seu discurs quan va recollir el seu segon Oscar va sonar calculat al mil·límetre: “Aquest moment [aquest premi] és representatiu d’un llegat d’excepcionalitat i generositat d’esperit [el de Garland] que transcendeix el triomf artístic d’una persona [Zellweger]. Senyora Garland, vostè és una d’aquelles heroïnes que ens uneixen a tots i ens defineixen. Judy Garland, aquest premi és per a tu”. Un discurs força més còmode d’escoltar, avui, que el que va pronunciar Zellweger l’any 2004 quan va recollir el premi a la millor secundària per Cold mountain, quan, entre altres, va agrair el premi als "amics a Miramax, especialment al Harvey [Weinstein]”.

En tot cas, amb aquest premi l’actriu texana completa una carrera marcada per innombrables guardons –incloses dues nominacions a l’Oscar per El diari de Bridget Jones (2001) i Chicago (2002)–, per grans èxits i fracassos de taquilla –que la van portar a retirar-se de l’actuació entre 2010 i 2016– i per l’habilitat per transformar la seva imatge.