THE NEW YORK TIMES / NOVA YORKAl'últim Festival de Canes, en què la nova pel·lícula del director austríac Michael Haneke, Amor , va guanyar la Palma d'Or, alguns crítics van proclamar l'arribada d'un Haneke més amable. No és una afirmació trivial: durant 25 anys Haneke ha practicat el que l'autor d'un llibre sobre ell va descriure com el "cinema de la crueltat".
Amor , que ha rebut 5 nominacions als Oscars i aquesta setmana s'ha endut el Globus d'Or a la millor pel·lícula estrangera, explica la història d'una parella de 80 anys, interpretada per Jean-Louis Trintignant i Emmanuelle Riva, que veu com el seu llarg i feliç matrimoni s'endinsa en el caos quan la salut de la dona comença a espatllar-se. Quan a Haneke li van preguntar fa uns mesos si Amor suposava un canvi en la seva visió del món, ell es va burlar de la idea. "Sempre abordo cada tema de la manera més seriosa possible -va afirmar-. Això vol dir que si faig una pel·lícula sobre l'amor, necessàriament serà més tendra que si en faig una sobre el paper de la violència en els mitjans de comunicació, com Funny games ", una de les seves obres més controvertides.
Abans d' Amor , Haneke havia abordat diversos temes desagradables en títols que potser no van destacar a la taquilla però que van fascinar crítics, estudiosos i cineastes. "És un director molt conceptual, en el sentit que en tots els seus films apareix la idea de responsabilitat cap a algú o alguna cosa -va dir Oliver C. Speck, especialista en l'obra de Haneke-. És el mestre de la representació de la crueltat, però sempre pren una posició ètica" en contra de la insensibilitat, la violència i les traïcions que tant li agrada retratar, de vegades amb absolut detall.
Sentir, però no exterioritzar
Entre aquells que admiren la manera de treballar de Haneke hi ha Jean-Louis Trintignant, que ha sigut una estrella des que va rodar I Déu va crear la dona amb Brigitte Bardot el 1956. Ara té 81 anys, és fràgil, i es considera retirat del cinema. La seva última aparició en pantalla va ser un petit paper a Janis i John amb la seva filla Marie, que va morir el mateix any. Però quan Haneke va enviar-li un guió que havia escrit expressament per a ell, va acceptar la proposta. "He treballat en més de 135 pel·lícules i, per mi, Michael Haneke és el millor director del món dels que encara treballen -va afirmar Trintignant en una entrevista telefònica-. No trio les pel·lícules en què treballo en funció del guió, sinó del director, i ell té el domini més complet de la disciplina cinematogràfica. Aquesta pel·lícula parla sobre temes molt foscos, però mai he disfrutat tant treballant amb un director com ho he fet amb ell".
Al principi de la seva carrera, Trintignant va proclamar que "els millors actors són els que més senten i menys mostren". Recordant aquesta declaració, confessava que en l'austríac havia trobat un director amb una filosofia similar: "Ell sempre diu als actors que no exterioritzin, que sentin profundament les emocions però que no les mostrin, que ell i la càmera són els que han de capturar aquests sentiments".
Haneke té fama de ser un director estricte amb el seu elenc, però Riva, de 85 anys -va debutar a la cinta francesa de la Nouvelle Vague Hiroshima, mon amour , del 1959-, descriu l'atmosfera del set com de "sobrietat, serenitat i senzillesa". "La manera de dirigir de Haneke és gairebé musical, perquè el seu sentit del ritme és molt precís. És com un director d'orquestra", apunta Riva.
Elogi de l'ambigüitat
Per al públic Haneke pot ser un trencaclosques, fins i tot una prova. Sembla que disfruti jugant amb les expectatives dels espectadors i de les convencions de la pel·lícula. "Una cosa que està present en tot el seu cinema, en termes de forma i contingut, és l'ambigüitat -va dir Speck-. Nosaltres com a públic volem el tancament, volem que tot estigui representat sense problemes, sense que quedin preguntes obertes. Però ell s'assegura que entenguem que tot el conjunt no pot ser representat, i que si algú diu que pot, és un mentider o un feixista".
Haneke no necessàriament proporciona un full de ruta al repartiment. A Caché , Juliette Binoche i Daniel Auteuil interpreten un matrimoni que veu com la seva plàcida vida a París es trunca quan comencen a aparèixer cintes de vigilància davant la porta de casa. I hi ha un personatge secundari del film que és un amic de la parella anomenat Pierre. "La Juliette em va preguntar: '¿Tinc una aventura amb el Pierre o no?' -recordava Haneke amb un somriure de satisfacció-. La pregunta sorgeix dues vegades: la primera quan ella és en un cafè amb el Pierre i la segona quan el seu fill s'enfronta amb ella. Li vaig dir: "En l'escena amb el Pierre, actua com si estiguessis tenint una aventura amb ell, i en l'escena amb el fill, fes com si no".
Un altre tret comú dels films de Haneke és la tendència a utilitzar els mateixos noms per als personatges, sense importar el país o el lloc on se situa la història. Els homes són normalment coneguts per alguna variant de George, les dones com a Anne -sovint amb Laurent de cognom, com a Amor -, i si tenen una filla se sol dir Eva. Al principi Haneke atribuïa aquesta pràctica a l'"hàbit o la mandra", rebutjant cap significat. Però quan es va adonar que l'explicació no era convincent, en va oferir una altra. "També té a veure -va admetre-, amb el fet que sempre estic observant el mateix entorn i classe social [l'alta burgesia europea], que és la classe d'on jo vinc".
Un diàleg amb els espectadors
Nascut a Munic en l'apogeu de la Segona Guerra Mundial, fill d'un actor i director alemany i una actriu austríaca, Haneke es va criar en un suburbi de Viena i va estudiar filosofia i psicologia en aquesta ciutat. Després d'una etapa com a crític, va treballar a la televisió durant els anys 70 i 80, abans de debutar al cinema a l'edat més aviat avançada de 47 anys amb El setè continent , un drama domèstic que té algunes similituds amb Amor . "En el meu treball intento crear un diàleg amb el qual vull provocar els espectadors i estimular-los a utilitzar la pròpia imaginació -va dir Haneke quan li van consultar sobre temes unificadors-. No em limito a dir el que el públic vol sentir, afalagar el seu ego o consolar-lo donant-li la raó. He de provocar-lo, prendre-me'l tan seriosament com ho faig amb mi mateix. Quan veig una pel·lícula o llegeixo un llibre, això és el que espero, que se'm prengui seriosament. Que em faci qüestionar-me i qüestionar les coses que dono per descomptat que sé".
