Els pardals escandalosos de Salvador Dalí

BarcelonaSi no és la política, com el cas de Santiago Sierra a Arco, l’erotisme acostuma a ser l’altra raó per la qual una obra d’art és censurada, com va passar al novembre amb els nus d’Egon Schiele al Regne Unit i Alemanya. Fent un salt enrere, a la Barcelona del 1928, en plena dictadura de Primo de Rivera, un altre artista víctima de la censura va ser Salvador Dalí, que va tenir problemes per ensenyar un pardal, tant en la seva accepció sexual com animal.

En el primer cas, el propietari de la Sala Parés, Joan Antoni Maragall i Noble -que havia comprat la sala el 1925-, es va negar a exposar al tercer Saló de Tardor una de les dues obres que li havia proposat l’artista empordanès, concretament Dues figures en un paisatge. El desencadenant del conflicte va ser la figura de l’esquerra: una mà amb trets fàl·lics que també representa una vagina. La carta amb què Maragall li va demanar a Dalí que la retirés reflecteix el tràngol del galerista: “M’és violentíssim exposar una de les vostres teles”, diu l’escrit. “M’agradaria molt que us poséssiu en el meu lloc -continua l’escrit- i comprenguéssiu com m’és de violentíssim parlar-vos així [...]. Us agrairé molt que em relleveu d’aquest compromís i m’autoritzeu a no exposar aquesta obra vostra, tot i lamentant-ho molt”. Davant aquella situació, Dalí va recórrer a un altre galerista més avantguardista, Josep Dalmau, però tampoc va tenir sort: malgrat que va acceptar exposar-la, poc després va cobrir la part obscena amb un tros de suro.

Maragall sí que va exposar l’altra pintura que li havia proposat Dalí, Dit gros, platja, lluna i ocell podrit, però a canvi de comprar-li les dues obres per 750 pessetes cadascuna -la documentació conservada només recull la compra de Dit gros... - i que no deixés de fer una conferència que estava prevista. Dalí va renegar de l’exposició però sí que va fer la conferència, que va portar per títol L’art català relacionat amb la jove intel·ligència més recent. La rebuda de Dit gros... tampoc va ser bona: a L’Esquella de la Torratxa van dir que semblava que Dalí tingués “la febre aftosa” quan el va pintar i es burlaven del collage de la pintura. “La volia adquirir de totes passades el nostre Opisso. Tothom se n’estranyava [...], quan l’Opisso va explicar-ho, dient que volia el quadro de la sorra per fer punta al llapis”, diu també la ressenya.

Una altra polèmica a Palma

La censura de Dues figures en un paisatge i les crítiques contra Dit gros... eren conegudes, però és pràcticament desconeguda la polseguera que Dit gros... va tornar a aixecar, per un pardal dels que piulen, quan el dibuixant Josep Costa, Picarol, la va exposar a la seva galeria a Palma entre el 21 de març i el 5 d’abril del 1929. De fet, va ser el principal reclam d’una exposició col·lectiva d’una vintena d’artistes entre els quals hi havia, a més de diversos pintors locals com Cittadini i Gelabert, altres noms de fora com Pablo Picasso, Hermen Anglada Camarasa, Francesc Gimeno, Eliseu Meifrèn i Ricard Opisso. El dia de la inauguració l’ Última Hora avançava que a l’exposició hi hauria aquesta obra “cèlebre”. L’endemà El Día va fer servir el mateix qualificatiu. Les primeres reticències davant l’obra van aparèixer pocs dies després al Correo de Mallorca. En un article publicat el 27 de març, el pintor Pere Barceló reconeixia que Dit gros... era l’única obra “verdaderament” avantguardista de la mostra i, alhora, defensava el conservadorisme de l’ambient artístic palmesà: “És indubtable que aquests avantguardismes podran tenir la seva vida en les grans poblacions d’ambient i preocupació espiritual intenses. Aquí l’ambient ja està format i fer-lo entrar per uns altres camins a l’únic que conduiria és a enderrocar el que s’ha construït en molts anys, conducta suïcida”. En canvi, l’obra de Picasso, un retrat femení a llapis; Barceló el qualificava “completament de rereguarda”.

Fins i tot la premsa madrilenya es va fer ressò de l'exposició de 'Dit gros...' a Palma. El diari El Sol va publicar un breu el 23 de març on deia que Dalí exposava "el que quadre que tants comentaris va aixercar a Barcelona". En un altre article publicat a La Almudaina el mateix dia,el pintor academicista Joan Bauzà Guañabens qualificava el dibuix de l’artista malagueny d’“elegant” i “sobri”, i atacava la pintura del “superarxiavantguardista” Salvador Dalí: “Ens ofereix un jeroglífic desxifrable que titula Dit gros, platja, lluna i gorrió podrit, tot molt real i positiu fins al punt que la sorra de la platja és autèntica i una mostra d’abracadram per a ferms especials, també es palpa. La pintura, en el seu concepte estricte, és el que menys intervé en aquest quadre que constitueix el xou dels avantguardistes”, afirma Bauzà. “El mateix autor de Dit gros es qualifica com a pintor antiartístic. No hi pot haver lloc per a un judici crític més exacte”, subratlla.

El poder de l’art “verdader”

La Almudaina va publicar un segon article sobre la mostra, el dia que es clausurava, signat pel pintor Antoni Gelabert, un dels noms destacats del Modernisme balear: “El Sr. Dalí, amb una mica de calç, una altra mica de lion noir i una mica de grava ha compost, que no pintat, un quadre que ha consternat tota la gent que no hi entén d’art, de Mallorca, i del continent”, diu l’autor. “Almenys -explica l’autor- el Sr. Dalí és el que ha triomfat de la troupe ; jo, per la part que em toca, li rendeixo el meu modest homenatge [...] L’art verdader gairebé sempre indigna en l’època en què es crea, i, si no, que parli la història”.

Dues figures en un paisatge forma part de la col·lecció del Museu d’Art Modern de San Francisco -actualment està inclòs dins una nova presentació de la col·lecció- i Dit gros... pertany al Museu Dalí de Florida. Existeix una segona versió de Dit gros..., molt similar i titulada Ocell podrit, conservada al Museu d’Art de Tel Aviv. Totes elles reflecteixen uns anys crucials en la trajectòria de Dalí. A més de la seva entrada en el surrealisme, el 1928 va signar el Manifest groc amb Sebastià Gasch i Lluís Montanyà i pocs dies abans que finalitzés l’exposició va marxar a París per dirigir Un chien andalou juntament amb Luis Buñuel.

Finalment, el crític Ernest Maria Dethorey va escriure en dues ocasions sobre l’exposició i favorablement sobre Dalí: “Ha comprès que encara hi ha molta podridura en l’ambient artístic i actua com a desinfectant amb aquestes pólvores que per a ell es tradueixen en sorra”, diu en un article d’ El Día del 31 de març, i va aprofundir-hi a la revista La Nostra Terra : “En Dalí actua de Providència -va subratllar-. Remou la quietud letàrgica, el marasme pictòric, i interromp el badallar constant dels cocodrils acadèmics”. També posa en relleu com va sacsejar Palma: “A Mallorca, alabar un quadre així és altament educatiu [...] Els pintors per a burgesos, incapacitats per a aquesta visió, s’aferren a la superfície natural, a la part objectiva, i li volen treure el suc sense cap altre resultat que fer art superficial”, conclou l’autor.

De Barcelona fins a Palma

¿Com va arribar aquella obra de Dalí a Palma? Com diu el director de la Sala Parés, Joan Anton Maragall, “la gran majoria” havien exposat a la Parés, i l’historiador Ricard Mas Peinado afina la selecció: “Artistes com Meifrèn, Gimeno, Opisso i Alexandre de Cabanyes representen els més grans de la sala i entre els joves, que són captats amb els primers Saló de Tardor, hi ha Créixams, Cisquella, Humbert, Vayreda, Domingo i Mompou”.

Així doncs, és probable que Maragall hagués deixat l’obra de Dalí i algunes altres a Josep Costa. La documentació de la sala es va destruir durant la Guerra Civil, però, tal com s’endinsa en la figura de Costa la historiadora Sonya Torres, autora de Josep Costa Ferrer ‘Picarol’ (1876-1971). Un dibuixant eivissenc i el seu temps, sorgit de la seva tesi doctoral, tot encaixa, amb detalls com que Costa era amic d’un dels artistes destacats de la Parés, Santiago Rusiñol, amb qui va fer excavacions arqueològiques. “Picarol es movia en l’entorn de la cultura i l’entorn intel·lectual de la bohèmia des de l’any 1900”, explica Torres. Costa va obrir la seva galeria el 1928 i es va retirar com a dibuixant el 1931. “Quan es va retirar, es va dedicar a treballar amb els artistes i l’art i a fer promoció de tots els artistes joves que no eren reconeguts enlloc i no podien exposar enlloc. Aleshores Dalí era pràcticament un desconegut”, afirma.

Josep Costa va ser un home molt polifacètic: artista, col·leccionista, arqueòleg, antiquari i promotor d’artistes. "Era un home amb un sentit de l’humor exquisit, tenia unes capacitats innates per socialitzar i ningú de la seva època tenia els seus coneixements tècnics", explica Torres, que va catalogar 14.156 dibuixos publicats i més de 8.000 dibuixos originals. "Era un artista contemporani i sempre anava a l’avantguarda", abans de recordar que va ser amic de joventut de Picasso des de l’època d’Els Quatre Gats. Pel que fa a la seva relació amb l’obra de Dalí, ateny a la seva tasca com a promotor d’artistes. "Convidava artistes joves, també de l’Escola de Mallorca, perquè poguessin començar a exposar al costat dels més consolidats".

L’art d’avantguarda va ser sovint el blanc dels dibuixants satírics de les primeres dècades del segle passat. Per això crida l’atenció que Costa, que va ser un dels grans dibuixants de L’Esquella de la Torratxa, exposés una obra com la de Dalí, quan ell mateix havia dedicat vinyetes a La Pedrera i la pintura cubista. "Sempre va ser un home amb unes profundes conviccions catalanistes i d’esquerres i les seves vinyetes reflecteixen la visió del poble. A la gent del carrer obres com La Pedrera no els agradaven, els semblaven extravagàncies de la burgesia, i de fet ho eren. Les vinyetes que estan dedicades a les avantguardes no critiquen un estil artístic sinó els gustos de la burgesia", explica l’autora. "Sempre va promocionar els dibuixants i artistes de tots els estils, fins i tot de les avantguardes. Tenia molt bon ull crític com a galerista", conclou Torres.