A un pas dels grans escenaris londinencs
‘El mètode Grönholm’ de Jordi Galceran arriba a l’Off West End amb èxit de públic
LondresLes quinze fileres de seients negres de la sala Menier Chocolate Factory es van omplir gairebé fins a la meitat diumenge passat. “Està molt tranquil, avui. És estrany, normalment està ple”, asseguraven els responsables de l’espai poc abans de començar la funció. “El Mundial, potser? -es demanaven-. Segur que no ens afavoreix”.
Públic majoritàriament gran, de cinquanta anys en amunt. Molts grups d’amics, entre els quals un format per sis persones, tres homes i tres dones, que arribaven d’Ealing Broadway, a l’oest de Londres. Una bona passejada per veure un espectacle de l’Off West End, The Grönholm method, la versió anglesa del gran èxit internacional de Jordi Galceran estrenat el 2003.
Nova York o la City
“Som habituals del teatre, i especialment de la Menier i d’altres off ”, deia l’Amber, de 62 anys, una de les dones del grup d’Ealing Broadway. La tria d’ El mètode Grönholm no té res a veure amb el fet que el dramaturg sigui català, una circumstància de la qual només s’han assabentat quan els hi ha dit aquest cronista. No havien tingut temps encara de llegir el programa, que s’enduien cap a casa, com fan sempre. “És una obra molt internacional. Ens diuen que passa a Nova York però en alguns gratacels de la City d’aquesta ciutat potser té lloc una selecció de personal semblant o gairebé”, afegia Sebastien McKelvie, de 65 anys, un altre membre del grup.
L’obra funciona molt bé quinze anys després de l’estrena. El públic respon amb generositat tant a la qualitat del text com a l’esforç dels actors: John Gordon Sinclair, Greg McHugh, Laura Pitt-Pulford i Jonathan Cake, que ja va participar en la producció del Falcon Theatre, de Burbank, estrenada a Los Angeles el 2012. El teló de l’antic immoble de la companya de xocolata Menier, a Southwark, al sud de la capital britànica, es va aixecar el 21 de maig, amb prèvies des del 10, i no s’abaixarà fins al 7 de juliol.
La traducció, d’Anne García-Romero i Mark St. Germain, és molt curosa: sona perfecta. Els espectadors reien a l’hora dels acudits, captant-ne els dobles jocs. ¿També funciona la crítica al capitalisme, als sistemes de selecció de personal que aborda l’obra? Sí, per bé que a parer de quatre de les sis persones amb què vam intercanviar opinions al final del xou no era el que més els va cridar l’atenció. Van quedar embadalits sobretot per la capacitat del text de dur-los d’una banda a l’altra, de creure una cosa i la contrària pràcticament en l’espai de només cinc minuts. En algun cas, el de Simon Brown, de 59 anys, un altre dels espectadors, es parlava de “ thriller psicològic sense mort”.
Les crítiques han sigut desiguals. N’hi ha hagut d’entusiastes i altres de “tèbies”, admet el mateix Jordi Galceran, en conversa telefònica entre Londres i Barcelona: “El teatre és un negoci molt misteriós. Potser es van aixecar massa expectatives després que l’obra es promocionés com un gran èxit mundial, que ho ha sigut, i alguns potser han volgut dir que no n’hi havia per a tant. Però el muntatge em sembla molt bo i les reaccions del públic a les prèvies eren molt positives, explosives”. Estrenada en seixanta països, El mètode Grönholm ara és a un pas del West End, un salt sempre difícil.
