El passat i el present del Tàpies polític

BarcelonaLa Fundació Antoni Tàpies inicia el camí cap a la commemoració del centenari del naixement de l’artista amb una exposició sobre com va fer art modern en el context de la dictadura franquista i com va poder expressar els seus posicionaments en un clima marcat per la repressió. “Va patir una doble censura: la de l’art modern, que defensava que la pintura havia de ser autònoma i no havia de tenir contingut literari, i la censura política”, afirma Carles Guerra, el director de la Fundació Antoni Tàpies i comissari de l’exposició. La mostra porta per títol Antoni Tàpies. Biografia política i té com a objectiu, com diu el president de la fundació, Xavier Antich, “contribuir a la relectura de l’obra de Tàpies” i respondre a l’interrogant de si l’art “pot ser una forma de militància política”.

La mostra inclou una setantena d’obres datades entre el 1946 -una fragilíssima Creu de paper de diari - i el 1977. Entre les més destacades hi ha tres pintures gegantines amb què Tàpies va participar a la Documenta 3 de Kassel titulades Ocre per a Documenta - que s’ha restaurat per a l’ocasió-, Gran tela grisa per a Documenta i Relleu negre per a Documenta. També hi ha pintures com Ocre-gris sobre marró, provinent de la Tate, Caixa de la camisa roja i Pintura amb manilles. Com a curiositat, es pot veure un llençol amb les quatre barres que Tàpies va pintar perquè el signessin els assistents a un sopar en homenatge a Joan Miró a París el 1974, coincidint amb la seva gran exposició al Grand Palais.

La vigència de la pintura

Així i tot, el més rellevant de l’exposició no és tant haver reunit un conjunt extraordinari d’obres sinó la manera com Carles Guerra interpel·la el públic perquè participi en la projecció a l’actualitat de la càrrega política d’uns treballs que van ser creats fa dècades. “Una pintura que se suposava lligada a un esdeveniment dels anys 60 avui es lliga encara més amb esdeveniments del present. Això no tot tipus d’art ho aconsegueix. És una pintura feta en el passat per al futur -explica Guerra-. El que hem de privilegiar en l’encontre amb les obres de Tàpies és aquesta experiència, i en aquest sentit les tres per a la Documenta són un emblema”. Malauradament, també ho és en el clima polític català Pintura amb manilles. A Antoni Tàpies li va tocar viure un temps “terrible”, com diu Guerra, i va haver de nedar entre les dues aigües de ser un artista modern amb un prestigi internacional creixent -va exposar a la galeria Martha Jackson de Nova York el 1953- i alhora haver crescut i viure en un país segrestat pel feixisme. En aquelles condicions es pagava molt car fer públics posicionaments crítics amb el franquisme. Tampoc era la intenció de Tàpies fer pintures que funcionessin com els cartells que faria més endavant.

Carles Guerra recorda que després de tornar de St. Gallen l’any 1967, on li havien preguntat per la situació d’Espanya, es va sentir “aclaparat” i es va preguntar sobre com podia parlar de la situació política de l’Estat. “Li feia por prendre-li a l’obra d’art la seva autonomia, la seva polisèmia, l’ambigüitat i la multiplicitat sentits”, explica Guerra, i per això Tàpies va decidir reflexionar amb calma començant la redacció, arran d’haver participat en la Caputxinada, del llibre Memòria personal. Fragment per a una autobiografia. Precisament el límit cronològic de la mostra es troba en l’any que el va publicar, el 1977. També explica que Tàpies va fer seva una cita d’Alfons Comín que diu que “quan l’art es posa al servei de la política deixa de ser art”.

Per això, quatre barres poden ser la senyera o els barrots d’una cel·la, i una sola barra, com és el cas de Caixa de la camisa roja, pot evocar la bandera catalana. Així, doncs, la càrrega política de les obres és intrínseca i en alguns casos es fa més concreta a través del títol, com 7 de novembre, creada amb motiu de la constitució de l’Assemblea de Catalunya de 1971 i exposada actualment al Parlament, i A la memòria de Salvador Puig Antich. En resum, Guerra qualifica l’obra de Tàpies de “dinàmica”, perquè va trobant solucions enmig de la dictadura, i de plural: “No hi ha una sola política”, subratlla el director.

Les cartes a Jubany i Malraux

L’objectiu de l’exposició no és analitzar les postures polítiques concretes de Tàpies en cada moment sinó la “biografia política” de les seves obres, com diu Guerra. El catàleg inclourà una sèrie de documents que estava previst incloure en la mostra, com la carta que Tàpies va escriure a personalitats com el cardenal Jubany i el ministre de Cultura francès, André Malraux, per intentar evitar l’execució de Salvador Puig Antich. Malauradament la resposta de Malraux va arribar quan el jove anarquista ja havia sigut executat. Pel que fa a la biografia pública, Tàpies va participar a la Caputxinada i també va haver de bregar amb les instruccions franquistes.

Va participar a la Biennal de Venècia en diverses ocasions als anys 50 però més endavant va prohibir al règim que exposés les seves obres sense el seu permís. També va participar al VII Saló dels Onze madrileny, organitzat per Eugeni d’Ors l’any 1950, i el mateix artista va explicar més endavant que ho havia fet pel passat de D’Ors com a teòric i per les poques oportunitats que els artistes tenien en aquell moment.

“La política no apareix en l’obra de Tàpies d’una manera frontal, sinó que equival a una equació molt particular: la puresa formal equival a una radicalitat política -explica Guerra-. L’abstracció, que sembla que no diu res -afegeix-, equival a un posicionament i una militància polítics en el temps del liberalisme”. Aquest plantejament prové de l’ideari del poeta Stéphane Mallarmé -s’exposa el seu exlibris, provinent de la col·lecció particular de Tàpies- i de com Tàpies va seguir el debat que va suscitar als anys 60 a la revista literària francesa Tel Quel.

“La relació entre l’art de Tàpies i la política és sempre ostensiva. No podem obligar la pintura a ser un monument d’un fet o d’un esdeveniment, però hi arribem com espectadors informats i amb desig de participar en aquella causa, i se’ns convertirà en un monument, i en un monument molt efectiu”, explica Guerra.

La intimitat també compromesa

Les obres més primerenques estan exposades a la sala del primer pis de la Fundació, i entre aquestes hi ha els dibuixos de la sèrie Història natural, un dels quals, titulat Feixisme, està protagonitzat per una multitud de soldats armats, uns personatges inquietants i un gat amb una esvàstica. Carles Guerra ha col·locat en una vitrina dues peces que donen joc a les obres de Tàpies que les envolten. El llibre Por qué hice las ‘Chekas’ de Barcelona. Laurencic ante el consejo de guerra posa en diàleg els motius abstractes d’aquestes cel·les de càstig amb els de les pintures magicistes de Tàpies. Al costat hi ha un exemplar de la revista d’ Ací d’allà amb un pochoir de Joan Miró en groc, vermell i negre. Tàpies tenia Miró com un referent i va fer servir els mateixos colors en la pintura Els solcs.

En aquest àmbit també es poden veure Dos personatges i toro i El toro, evocadores d’una tercera titulada Homenatge a Federico García Lorca. Tàpies la volia enviar a la convocatòria del premi Carnegie l’any 1951, però les autoritats franquistes l’hi van impedir per la menció del poeta en el títol. En qualsevol cas, la peça més contundent pel que fa a evocar l’ofec i el tancament franquistes és Porta metàl·lica i violí, sobretot si es té en compte que va ser concebuda per a l’aparador d’una botiga de roba.

Per subratllar com en un temps de repressió la política traspua en la quotidianitat i les esferes més íntimes de la vida, l’exposició també inclou la Sèrie Teresa de dibuixos i la sèrie de gravats Cartes per a la Teresa. Són un homenatge de la relació de l’artista amb Teresa Barba, un repositori privat de temàtiques com la vida domèstica, el sexe i els fills. També estan revestits de compromís.

En un fragment de la seva autobiografia, Tàpies va escriure el següent sobre la seva vida en parella als primers anys 60: “Amb la Teresa anàrem vivint més i més de prop les injustícies que es feien al nostre poble tan vexat, a les classes treballadores, a la gent sacrificada de l’oposició… I també les lluites que s’estava obligat a sostenir per demanar els drets més elementals en qualsevol país democràtic, amb les quals lluites tant la Teresa com jo ens sentíem cada cop més identificats”.

Creus, barres i manilles: quatre obres destacades d’‘Antoni Tàpies. Biografia política’

‘Creu de paper de diari’

La creu és un dels signes més característics de l’obra de Tàpies. En el panorama de la postguerra apareix associada a la mort i els cementiris, però l’artista en fa un ús prolongat i li acaba donant nombrosos significats. La va fer servir en la seva pròpia signatura i per escriure la inicial del nom de la seva dona Teresa. Creu de paper de diari és, a més, un dels primers exemples de com Tàpies treballa amb objectes quotidians.

‘Composició amb números’

Antoni Tàpies va pintar aquesta obra després que Oriol Solé Sugranyes i 28 presos més fugissin de la presó de Segòvia. Hi ha 29 números, i el fet que un estigui marcat en vermell fa pensar en la mort de Solé Sugranyes, però no ho va reflectir en el títol. En una altra obra, Diana de fusta sobre tela (1971), va portar a una esfera inquietant i bèl·lica la diana que el seu fill feia servir per fer punteria amb una escopeta de perdigons.

‘Pintura amb manilles’

Els assemblatges d’Antoni Tàpies sempre tenen el poder de colpir l’espectador i fer-lo reflexionar sobre la presència insòlita d’un objecte quotidià en la pintura. En el cas de Pintura amb manilles (1971) el caràcter opressiu de l’obra està subratllat amb el fet que el bastidor apareix com uns barrots. Aquesta obra dialoga amb una altra de similar en què hi ha una uns cordills, una altra imatge de privació de llibertat.

‘Blau amb quatre barres roges’

S’acumulen les capes en aquesta obra pintada el 1966, l’any de la Caputxinada, la manifestació de capellans i la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona: unes pinzellades blau cel cobreixen uns signes anteriors dels quals només en queden uns fragments. Al centre de la composició -un autoretrat?- hi ha un personatge representat per un ull i unes ulleres i una cicatriu al front. Les quatre barres tant poden ser la senyera com uns barrots o una urpa amenaçant.