Visita a la fortalesa de Salses: “Deixeu de dir que tiraven oli bullent”

“Se suposa que des d’aquí dalt tiraven aigua calenta, pedres i potser excrements d’animals -de cavalls, vaques...-, però no pas oli bullent, com es diu sovint. Deixeu de dir que tiraven oli bullent! És una invenció que algú va començar a fer circular i ha fet fortuna. L’oli era, i continua sent, un producte valuós, i segur que no el malbarataven”, em diu Liberté Martin, responsable de l’àmbit cultural de la fortalesa de Salses. Martin em guia per aquest monument, la joia del municipi que es diu al revés d’on som (Salses-le-Château, en comptes de Château de Salses). L’altra petita joia del municipi és Le Café de la Loge, un cafè-restaurant situat al nucli de la població. Construït al segle XIX, protegit com a “monument històric” francès, té una munió d’elements decoratius singulars, com ara un esplèndid mirall.

Som en una de les entrades de la torre de l’homenatge, o torre major ( donjon, en diuen aquí; era la residència del governador), i tenim davant, a una certa altura, un matacà (o lladronera, espai protegit que recorda la forma d’un balcó, però té la part inferior oberta, cosa que permet vigilar el que hi ha just a sota i disparar o llançar qualsevol cosa a l’enemic, de tot menys oli bullent!, ja he après la lliçó).

La porta d’entrada al donjon és blindada, de ferro, amb fusta per darrere. A pocs metres de distància de la porta hi ha un mur, col·locat ben a prop com a estratègia per fer que l’adversari no tingués prou espai perquè l’ariet o altres elements bèl·lics poguessin esbotzar-la. “Aquesta porta era pacientment untada amb cera d’abella perquè no es rovellés”, remarca Liberté Martin.

Tot és de grans dimensions, en aquest castell: els murs arriben als 12 metres de gruix, hi ha 2 quilòmetres de passadissos... El pati d’armes té una plaça central -és enorme!-. Mentre hi passegem, la Liberté m’explica que aquest castell el van fer construir els Reis Catòlics, que van encarregar-ne el disseny al mestre artiller Ramiro López l’any 1495, quan acabava de restaurar l’Alhambra de Granada. L’objectiu era controlar el pas que comunicava França amb Catalunya, el passadís que discorre entre les muntanyes de les Corberes, on hi havia la frontera i l’estany de Salses (també anomenat de Leucata), que hi ha a la vora del mar. “El mal pas”, en deien d’aquest passadís estret. El castell es va fer en 6 anys i mig i la Corona espanyola va destinar-hi ni més ni menys que el 20% del seu pressupost anual!

“Aquí hi havia tot el que calia perquè una guarnició de 1.500 homes i 300 cavalls hi poguessin resistir 30 o 40 dies. Així els donava temps d’avisar Espanya si hi havia algun conflicte a la vista perquè els poguessin venir a ajudar. Per això hi tenien abundants i variades provisions. El peix i la carn s’assecaven i se salaven, i es conservaven a l’interior. Hi havia molins (de farina i d’oli), un forn de pa -sempre encès- i una lleteria on es feia nata, mantega i formatge.

Som ara davant d’una llar de foc immensa (la sala que havia d’escalfar, que era el menjador, és realment gran). “Aquesta llar de foc està feta amb pedra de l’Empordà. La van dur en vaixell”, m’explica la Liberté. Però l’element constructiu que més es veu és el cairó, totxo típic del Rosselló.

El Tractat dels Pirineus

Mentre passem en fila índia per un passadís d’allò més estret -els feien així perquè l’adversari no ho tingués fàcil si aconseguia entrar al castell-, la Liberté m’explica que “amb el Tractat dels Pirineus, del 1659, en què el Rosselló és cedit a França i la frontera es trasllada de les Cobreres als Pirineus, el castell perd la seva importància estratègica, la seva raó de ser”. El prestigiós enginyer militar francès Vauban va estar a punt de fer-lo tirar a terra, però els costos eren massa elevats, i finalment va encarregar que es restaurés parcialment.

Abans, però, Lluís XIV de França el va convertir en presó. És quan som a la presó que la Liberté m’explica que 19 presoners van ser-hi engarjolats, 18 dels quals van morir emmurés vivants -diu en francès-, és a dir, “tancats vius”, acusats d’haver participat a l’affaire des poisons, un seguit d’enverinaments que sembla que van ser provocats per obtenir herències. Hi va estar involucrada fins i tot la marquesa de Montespan, amant del rei.

Hem tardat dues hores a fer la visita al castell, però només n’hem vist el 10%. La Liberté en coneix tots els racons, també els no visitables, i tot i això, quan fa uns anys uns espanyols van enviar-li una fotografia del castell de Coca -prop de Medina del Campo-, la seva primera impressió va ser que es tractava del castell de Salses -esclar que era una foto d’un detall de la fortificació-. I, certament, s’hi assembla. No és tan estrany, perquè els dos són del segle XV, i de corrents arquitectònics semblants.

Ens acomiadem dins el revellí -fortificació separada de la principal i amb una bonica forma de mitja lluna-, on hi ha la recepció del castell. La confiança generada en dues hores ens porta a endinsar-nos en un terreny més personal. La Liberté m’explica que el seu pare, nascut a Alzira, va exiliar-se a França durant la Guerra Civil. Era republicà. “Per això em dic Liberté, suposo”. “¿Només ho suposes...?” “Sí, és que no en vam parlar. Ell no volia parlar de la Guerra Civil Espanyola, que li va suposar perdre família, amics i la identitat. Ara, quan va morir Franco, es va treure el bigoti d’alegria!” El que fan les guerres, sobretot, és desfer.