'El peral salvaje', una oda melancòlica al desencant existencial
Crítica de la nova pel·lícula del director turc Nuri Bilge Ceylan
BarcelonaDirecció: Nuri Bilge Ceylan. Guió: Akin Aksu, Ebru Ceylan, N.B. Ceylan. 188 minuts. Turquia, Macedònia, França, Alemanya, Bòsnia i Hercegovina, Bulgària i Suècia (2018). Amb Aydin Dogu Demirkol, Murat Cemcir i Hazar Ergüçlü.
Celebrat com un dels grans autors del cinema contemporani, considerat l’hereu de Tarkovski i Bergman i guanyador de la Palma d’Or de Canes per 'Winter sleep', el turc Nuri Bilge Ceylan ha construït una filmografia tocada pel sentit moral i l’alè filosòfic, una obra centrada en el profund malestar que genera en l’individu la irremeiable corrupció de l’esperit humà i la naturalesa destructiva de les relacions interpersonals.
En l’univers de Ceylan, procliu a la quietud observacional, 'El peral salvaje' es presenta inicialment com un baló d’oxigen cinètic, en què la càmera segueix de manera fluida i elegantment el retorn d’un jove graduat en literatura al paisatge rural del seu poble natal. De fet, la romàntica, lluminosa i melancòlica trobada del protagonista amb una noia sotmesa a les lleis de la Turquia més tradicional mereix figurar com un dels cims emocionals de la carrera de Ceylan. Tanmateix, la inquisitiva insatisfacció del jove aspirant a escriptor condueix el film a una allau de misantropia i una agònica successió d’agressius duels verbals en què la mirada nihilista del cineasta ofega tota espurna d’humanitat.
