Al presentar la sessió del Sónar+D sobre com serà l’internet del futur, a la moderadora -nascuda fa 27 anys, segons el seu perfil públic- se li va escapar que aquest 2019 celebrem el 30è aniversari del naixement de la xarxa. Sort que la periodista Marta Peirano, una de les ponents, va posar-hi solvència pocs minuts després aclarint que el que va néixer l’any 1989 no va ser internet, sinó la web. El matís té la seva importància, perquè reduir la xarxa a la principal de les seves aplicacions actuals equival a ignorar els anys d’evolució tecnològica en què la política va tenir molt a veure en el disseny de l’arquitectura de comunicació, perquè no és el mateix una xarxa centralitzada, que es pot apagar quan li convingui a qui controla el node central, que una de distribuïda. Segons Peirano, la tecnologia més disruptiva que els internautes hem conegut fins ara és el P2P, gràcies al fet que 80 milions d’usuaris es van posar a intercanviar música fent servir Napster. Xenia Ermoshina va explicar que al Citizen Lab de Toronto treballen en un xat basat en els protocols del correu electrònic, el més veterà dels serveis digitals descentralitzats, i proposava que marxem tots de Twitter i Facebook cap a plataformes federades com Mastodon, Mobilizon o Scuttlebutt.
Un dels temes recurrents al Sónar+D és la informàtica espacial, que no és necessàriament la que s’envia a l’espai exterior -la NASA va venir a parlar-ne en una edició anterior-, sinó la que contempla la interacció de l’usuari amb l’espai que l’envolta. Seguint la tendència de la indústria, en aquest congrés cada vegada s’hi veuen menys visors de realitat virtual i més aplicacions de realitat augmentada (RA), que combina els objectes físics amb dades externes i elements virtuals. Timoni West, de Unity, i Igai Nassima, de Superbright, van explicar la multiplicitat d’eines i plataformes que els creadors tenen ara a l’abast per desenvolupar experiències noves que cada vegada seran més visibles. A Broadway ja es preparen musicals en què la RA tindrà un paper destacat.
West va voler trencar un parell de mites sobre la interacció amb els dispositius: segons ella, un nen triga entre sis i set anys a fer anar correctament un llapis, mentre que en només dues o tres hores domina perfectament el comandament d’una consola de videojocs. En canvi, considera que el gest de fer lliscar coses per una pantalla tàctil no és gens intuïtiu, malgrat el conegut exemple dels nadons que volen passar pàgines de les revistes impreses tal com ho han vist fer amb una tauleta. El seu argument: vau veure algun nen dels anys 70 fent lliscar un dit per la pantalla del televisor?
