ARTS ESCÈNIQUES

Rap, ‘trap’, ‘apps’... i per què no teatre?

Els joves continuen anant poc al teatre tot i els esforços de les escoles i dels creadors per seduir-los

És dijous a les 10.45 del matí i comença una funció de teatre al Poliorama. Dues hores més tard una platea plena de gom a gom de joves aplaudirà amb entusiasme els intèrprets de Maremar. No ha sonat cap mòbil, només alguns xiuxiuejos. “M’ha agradat molt com actuen, sobretot els trossos de ball i cant, però és una mica lenta”, diu a la sortida la Paula, de 4t d’ESO, que només va al teatre amb l’escola. Les seves amigues, igual: “El teatre m’agrada però no hi vaig mai”, diu l’Alèxia. El departament de català del Col·legi Sant Andreu de Badalona sol muntar una o dues sortides teatrals a l’any i Maremar -un musical shakespearià sobre els refugiats- els servia per al projecte sobre drets humans. “Crec que els ha agradat, però potser no estan acostumats a la forma artística i els han sigut difícils els girs del text”, diu una de les seves professores, Cristina Brau.

‘A.K.A.’, la revelació de l’any i l’excepció que confirma la regla

El professor Francesc Cobos, de l’Institut Sunsi Móra de Canet de Mar, s’eixugava una llàgrima al final de l’obra: “Tenien ganes de venir. Però ho hem treballat abans a classe. Els hem preparat perquè és una obra dura. Els ha sorprès que m’emocionés i els he dit que no és dolent plorar”. Una colla d’alumnes seves de 12 anys responen a l’uníson el que sembla que és el patró de consum adolescent. Us ha agradat l’obra? “Sí”. Què us ha semblat? “Molt bé”. ¿Aneu al teatre habitualment amb els pares? “No”. ¿Hi havíeu anat abans? “Sí, amb el col·le ”.

Però quin teatre veuen?

Les escoles són el primer contacte amb el teatre adult

Segons les últimes dades de la Generalitat, el 75% dels joves d’entre 14 i 24 anys no van anar al teatre el 2017. En canvi, el 95% escolten música i més del 50% van anar a concerts, més del 55% van anar a alguna exposició durant l’any i quasi el 70% van llegir llibres. Pràcticament la meitat dels joves diuen que no veuen espectacles per falta d’interès. I dels que hi van anar, la majoria ho van fer per menys de 10 euros, un preu clarament subvencionat. Per a molts adolescents el teatre que veuen amb l’escola és el primer contacte amb el teatre per a adults. I l’únic.

És en gran part gràcies a iniciatives públiques com l’Anem al Teatre de la Diputació de Barcelona, que des de fa 23 anys porta al teatre joves d’institut de les comarques de Barcelona. La temporada passada van subvencionar juntament amb els ajuntaments fins a 276.498 entrades, que els joves paguen a 5,20 euros. Els adolescents que van al teatre veuen les funcions escolars que ofereixen les sales o el catàleg de la Diputació. A cada cicle ells els proposen tres obres del miler que es presenten. Enguany ofereixen un total de 34 propostes, i cada companyia fa una quinzena de bolos, per repartir joc. Són obres de qualitat, adaptades a cada franja d’edat i que abans sempre han vist en directe les diverses comissions d’experts (de teatre i circ, dansa i música). La filosofia és “anar al teatre a passar-ho bé”, “que coneguin el teatre municipal del seu poble” i -petició habitual dels mestres-“ajudar a reforçar el currículum escolar”, explica Maite Serrat, responsable de programes educatius de Cultura i Educació de la Diputació de Barcelona.

Creador jove, públic jove

Com convertir-los en creadors i no només espectadors

Tot i aquest sistema tan perfeccionat i massiu, Serrat ha comprovat que “al jove per excel·lència li agrada experimentar més que observar”, diu. Per això han sorgit altres projectes -també més assequibles- com FlipArt, que porten artistes a les aules. O a Barcelona ciutat, el programa En Residència, que fa deu anys que incrusta a un institut un artista, amb qui els alumnes crearan una obra d’art al llarg del curs. Aquest any hi ha 24 residències. “Quan els joves formen part del procés de creació, entenen el valor de l’obra, què passa a l’escenari, hi connecten molt més. Es converteixen en productors i no en receptors. I no sé si això farà que tornin al teatre, però si hi tornen serà de manera diferent”, assegura el coordinador de la iniciativa de l’Icub, Carles Giner. “En Residència és una experiència transformadora”, assegura, i ho confirmen molts dels artistes i els 2.000 alumnes que hi han passat.

La Sala Beckett va trobar la manera d’atreure els joves creant una companyia jove, Els Malnascuts. En part és la mateixa filosofia: “La presència de públic jove que ve per iniciativa pròpia, sense l’escola, va bastant lligada a l’edat dels creadors -afirma el director de la Beckett, Toni Casares-. La nostra manera de pensar en el públic jove és pensant en els joves com a aportadors d’idees i vivències, i no pas com a simples consumidors a qui cal seduir”. Experiències com Els Malnascuts també demostren que el teatre “continua sent una opció expressiva vàlida i interessant per a les generacions més joves”, diu Casares.

La qüestió, doncs, és què se’ls ofereix. Nico & Sunset tenen en cartell al Club Capitol Be my baby, una obra que, com l’anterior, Paradise, atreu essencialment jovent. “El que porta els joves al teatre són les bones històries. Que no siguin un pamflet, que no siguin moralistes, que no vulguin canviar el món. Si els vols alliçonar, ho veuen d’una hora lluny”, diu Oriol Vila, el director d’una comèdia sobre l’amor, la identitat i la sexualitat. “Els hem d’emocionar, no alliçonar”, insisteix.

La dramaturga Marta Buchaca també opina que el primer que cal canviar, fins i tot abans que el preu, és l’oferta: “Primer cal crear la necessitat als joves d’anar al teatre. Perquè passi això hi ha d’haver una política cultural, i a Catalunya no hi és”, diu, tot i que reconeix que s’estan fent accions concretes. Ella defensa que els joves haurien de veure teatre escrit expressament per a ells: “Que se sentin inclosos, que parlin el seu llenguatge. Si veuen un clàssic segurament s’avorriran i no hi voldran tornar”. Buchaca va escriure Playoff per a La Joven Compañía de Madrid pensant en el públic jove, i ha estat tot un èxit. Aquesta setmana s’exhibia a Bilbao, l’han vist milers de joves a Madrid, té prevista una gira de 50 places i té llista d’espera d’instituts d’Espanya.

Com es pot fer que hi tornin

Promoció, difusió i diversió per atreure el públic més difícil

“Recuperar el públic jove és una lluita constant, aquí i a tot Europa. Els pares els acompanyen al teatre fins als 14 o 15 anys, després ja és impossible. L’escola els incentiva, els mitjans de comunicació hi haurien d’ajudar, les ofertes de preus també són importants, i s’haurien de promoure produccions en què s’identifiquin -afirma Anna Rosa Cisquella, productora de Dagoll Dagom, que en l’última dècada ha portat 163.393 joves al teatre en funcions escolars-. Caldria connectar amb els nous agents de difusió a les xarxes, però aquest esforç comunicatiu des de la producció privada és difícil, perquè és una inversió a llarg termini”, admet. De fet ja existeixen incentius com la campanya Escena 25, que durant dos mesos permet comprar entrades als menors de 25 anys per menys de 10 euros. La realitat és que el 2017 els joves van comprar 8.800 d’aquestes entrades, només el 30% de les que s’oferien.

Les administracions poden mirar de facilitar l’accés, però cal ser realistes. “A l’adolescència el més important són els amics. El teatre és com una presó. Així que si hi van ho han de poder comentar amb els col·legues”, diu Oriol Vila. Guillem Albà va pel mateix camí: “A l’escola intenten que els espectacles siguin pedagògics, que sigui en anglès, que sigui un clàssic. No crec que això els acosti al teatre, ni tampoc no són els seus referents. Hem de fer que hi perdin la por parlant-los de veritat, amb un altre ritme, amb un tema en què se sentin reflectits... ”, afirma el creador de l’espectacle ompleteatres, places i escoles Marabunta. “«Això no és teatre, això mola», em diuen a mi”. Ell proposa fer un camí, començar amb hip-hop, i “un dia potser acabaran veient el Broggi”, apunta. La clau és el plaer. “Veure teatre dolent és una de les tortures més dures, però si t’emociona és una experiència que no oblidaràs en la teva vida”, conclou Vila.

Més continguts de