BarcelonaL’exposició dels límits i els elements repressius, la reivindicació del subjecte poètic davant d’aquests límits i la incursió a les trinxeres del conflicte recorren Limítrofes, un poemari bomba amb què la poeta Carla Fajardo (Barcelona, 1989) ha guanyat el premi Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat, i que Viena ha publicat en la col·lecció de poesia. Bomba perquè som davant d’un artefacte incòmode que posa el dit a la nafra dels elements repressius que es mobilitzen en situacions de conflicte, tal com s’ha evidenciat els últims anys al país.

És en la primera part, Edificar les ratlles, que aquesta realitat més palpable es fa palesa amb tota la seva violència: “Condició clandestina de fades esgarriades que viuen en frontisses d’una terra que sempre fa vorada”, diu el poema Limítrofes. “En el poemari apareix un subjecte col·lectiu per parlar de l’exclusió i la gent que viu un conflicte polític però no se’n sent partícip”, reflexiona Fajardo, que com a periodista del diari ARA assumeix que la seva poesia està imbuïda inevitablement de l’actualitat informativa.

El límits, tal com indaga en una segona part, Murs de distensió, també s’imposen al creador, uns límits establerts pel mecanisme claustrofòbic i alhora alliberador del llenguatge. “La poesia va més enllà de l’ús ordinari que es fa de les paraules, i en aquests poemes m’ha mogut la voluntat de jugar amb els límits del llenguatge des dels marges. En això he seguit pensadores com María Zambrano”, diu. Així, a Tot allò que no es pot dir trobem frases com “De la A a la Z descoloreixo significats amb gomes d’esborrar brutes de cendra”. O bé, a No s’ha trobat cap entrada coincident amb els criteris de cerca, “Estudiar les lletres / per saber que res no és / per definició”.

La presó del gènere

La tercera part, Línia de foc, fita el conflicte cara a cara amb poemes com ara Camp de batalla: “Fugir de la guerra vol dir tenir totes les batalles pendents”. Fajardo qüestiona també la presó del gènere, com un element que condiciona l’individu. “Totes aquestes contradiccions es materialitzen en el cos de la dona”, assevera la poeta. A El riu escriu: “Passeja’m / passeja’m el cos amb els dits / i afanya't. / Afanya’t que soc trinxera /un 25 de desembre”.

Segons Carla Fajardo, que va rebre el premi Alella a Maria Oleart amb el seu primer poemari, Forats (2018), la sexualitat té un punt de transgressió sobretot quan es materialitza en boca de les dones. El vers “M’he refugiat mil cops / al teu prepuci”, d’AIRBNB, que va sorprendre el president de jurat, David Castillo, n’és la prova. Però Fajardo se sent integrant d’una generació de joves veus –amb Blanca Llum Vidal, Maria Cabrera i Irene Solà– que, si bé tenen en Rodoreda i Marçal un referent, van més enllà en l’empoderament femení.

La vida violenta a ciutat, o bé la incomoditat d’avançar per un terreny existencial inestable, són altres fronteres que fixa el poemari de Fajardo, que, tanmateix, no abaixa els braços: “Potser s'hi projecta una mirada desencantada, però alhora reencantada, perquè és una invocació a agafar les armes contra el que està preestablert, una veu que aconsegueix plantar cara al que li imposen”.