Crítica de sèries

'Quan la pols es fa cendra': el ressò d'un atemptat

Aquest nou èxit de la televisió danesa explora les ferides creuades que deixa un atac terrorista

'Quan la pols es fa cendra'

Dorte Høgh i Ida Ryden per a la DR. En emissió en VOSC a Filmin

El tombant de segle va acollir el boom de les pel·lícules d'històries entrellaçades, sobretot arran de l'èxit de Vides encreuades (1993) de Robert Altman. Els films que connectaven els destins de protagonistes diversos posaven de manifest la consciència d'un nou món global que genera vincles entre personatges a priori allunyats per raons geogràfiques o socials. També reflectien a través de les seves estructures narratives el ressò de conceptes científics com la teoria del caos i l'efecte papallona. Però les lectures frívoles sobre com els nostres actes més nimis poden generar conseqüències magnificades en la vida dels altres van donar peu a títols de moralitat més que qüestionable com Babel (2006), d'Alejandro González Iñárritu, o Crash (2004), de Paul Haggis.

La nova ficció televisiva ha recollit part del llegat d'aquesta tendència pel que fa als protagonismes corals i la multiplicitat de trames. Menys habitual és retrobar aquelles estructures narratives centrípetes en què els fats de diversos personatges convergeixen en un fet fortuït, com succeeix a Quan la pols es fa cendra. Aquesta minisèrie danesa que es pot veure a Filmin ressegueix els itineraris de diferents ciutadans de Copenhaguen, un ambiciós cuiner groenlandès, la ministra de Justícia, una cantant d'èxit sueca, una noia sense llar, un lampista obsessionat amb el fill adolescent, un jubilat que havia perdut el contacte amb els fills, un jove d'origen libanès i una mare soltera que treballa de cambrera, abans i després que un atemptat en un restaurant canviï per sempre les seves vides.

Aquesta producció de la televisió danesa es distancia en part de les sèries d'èxit originades en aquest país com The killing, Borden o La ruta dels diners al centrar-se en els drames personals més que en el vessant policial o polític d'un atemptat terrorista, tot i que aquest últim aspecte es faci present a través d'un dels personatges més interessants, el de la ministra que advoca per mantenir un generós dret d'asil. Un atemptat suposa un destí fatal per a un grup de persones que fins aleshores no havien tingut res més a veure. I alhora, tal com ho planteja Quan la pols es fa cendra, fa palesa la naturalesa diversa però comuna de les víctimes del terrorisme: totes són diferents, totes pateixen d'alguna o altra manera. Les creadores Dorte Høgh i Ida Ryden mostren les diferents fases i matisos del dolor, del dol i de la reparació.

En canvi, Quan la pols es fa cendra resulta més conflictiva i qüestionable a l'hora de gestionar la relació entre el destí atzarós i la responsabilitat dels protagonistes respecte als actes que els acaben relacionant involuntàriament amb l'atemptat. Les creadores semblen sobrecarregar de culpa alguns personatges o fins i tot castigar-los per comportaments molt concrets. De fet, la majoria de dones pateixen les conseqüències de no ser mares o esposes perfectes. D'altra banda, la sèrie provoca certa incomoditat metaficcional: una es pregunta fins a quin punt no és molt pervers perfilar un personatge simpàtic per a l'audiència perquè després la seva funció principal sigui morir en un atac terrorista, i així fer sentir malament els altres personatges que, de manera indirecta, la van conduir fins allà. El punt àlgid de la minisèrie, l'atac en qüestió, està en canvi molt ben resolt a través del temps real i el punt de vista. Com en la resta d'episodis, en cap moment s'atorga protagonisme als criminals, i alhora es transmet com uns pocs minuts d'horror es poden experimentar com una agonia eterna.