Les pors dels ‘Humans’ esclaten al Teatre Romea

BarcelonaTots els membres de la família Blake amaguen les seves pors sota la taula. És el Dia d’Acció de Gràcies i la filla petita (Miranda Gas) i el seu xicot (Jordi Andújar) els han convidat a casa seva per celebrar-ho. La trobada és l’espurna que encén la metxa d’Humans, una comèdia dramàtica escrita pel nord-americà Stephen Karam que reflecteix les angoixes i preocupacions d’una família de classe mitjana. Dirigit per Mario Gas i emmarcat en la programació del festival Grec, l’espectacle comença dijous de la setmana vinent al Teatre Romea i s’estrena oficialment el 3 de juliol.

“Aparentment no passa res, perquè no hi ha una gran tragèdia. Però tots els personatges tenen problemes existencials que es van filtrant en les seves interaccions fins que exploten”, explica el director, que adscriu el muntatge en el teatre realista nord-americà. Estructurada en un sol acte, la comèdia avança en temps real per resseguir l’evolució d’una família en crisi que és incapaç de sincerar-se. Lluïsa Castell i Jordi Bosch donen vida a uns pares peculiars aferrats a una manera concreta de veure el món. “Ella sembla feliç, però és absolutament desgraciada. Té unes conviccions religioses profundes que l’ajuden a tirar endavant malgrat tot”, assenyala Castell. El personatge de Miranda Gas xoca amb la devoció de la mare perquè “no pot tolerar la religió”, assenyala l’actriu que la interpreta. El text de Karam juga precisament amb les frustracions personals i professionals dels protagonistes per bastir situacions còmiques que “burxen en les misèries quotidianes”, afirma Candela Serrat. Ella dona vida a la filla gran del matrimoni, una advocada amb una malaltia crònica que no té ganes ni de baralles ni d’enfrontaments. L’àvia de la família, interpretada per Maife Gil, corona el còctel de tensions del sopar com una presència estranya, perquè “ha perdut una mica el cap però de tant en tant hi toca”, indica l’actriu.

Pinter, Mamet i ‘Els Simpson’

La càrrega dramàtica d’Humans s’evidencia des del primer moment de l’espectacle, però Karam l’aborda des de l’humor. “Està molt influït pel teatre de l’absurd, per autors com Harold Pinter i David Mamet, però també per sitcoms nord-americanes com Els Simpson ”, assenyala Mario Gas, que diu que l’obra extreu de la televisió, sobretot, “el ritme trepidant i dinàmic”. Imitant un llarg pla seqüència cinematogràfic, l’espectacle plasma les relacions familiars des d’allò que els turmenta però que s’amaguen entre ells. “Són les pors de la humanitat i, per tant, són molt reconeixibles -assenyala Jordi Bosch-. Ara bé, ningú en parla obertament. El públic les percep allà, a la sala, i és testimoni de com tots conviuen amb les respectives angoixes sense poder-se-les treure de dins”.